Bola de Drac · No Manifestat

Llàgrimes d’en Vegeta

“Si aquest home ha arribat a plorar tant, i m’ha demanat que li fes aquesta promesa, segur que patia profundament. I no pel fet d’haver perdut els seus, sinó per la humiliació”.

No és pas la humiliació de la derrota no, és la humiliació d’haver hagut de treballar durant tants anys pel tirà que va matar a tota la seva gent i que va destruir el seu planeta per por a que algun dia els Guerrers de l’Espai es fessin massa forts per a poder controlar-los. No us sona aquesta història? Perquè aquesta és la mateixa humiliació que sento jo cada dia com a català.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Bola de Drac · No Manifestat

Jo i el meu destí

Una de les meves series predilectes d’anime sempre ha estat Bola de Drac. Fins i tot podríem dir que en Son Goku i jo vam créixer junts ja que els primers cops que ho donaven per tv3 encara era un nen, i quan el Goku va fer l’estirada jo ja tenia pels al cul…
Des d’aquells primers anys fins ara, els VHS han donat moltes voltes ja (si si, tot gravadet de la tele), el que més em sorprèn és que cada vegada hi veig coses noves que quan era petit no m’hi hagués ni fixat.
A continuació us deixo un vídeo d’un dels millors moments de la serie, que al marge de l’emoció que et provoca si l’has estat seguint, la situació és si més no curiosa.

D’una banda tenim el cèl·lula, un androide fet a base de les cèl·lules dels millors guerrers, que després d’absorbir l’energia vital de moltíssima gent i als androides A17 i A18 representa que es converteix en l’organisme perfecte.
Per mi ell representa el destí del qual no en pots fugir ni amagar-te’n, la influència del món que ha estat posat davant nostre ens ho impedeix, la mateixa por a lo desconegut ens limita, i sembla que per molt “fort” que siguis mai podràs guanyar.Després tenim en Son Gohan, Jo, Tu, que a diferència d’altres personatges, ell s’assembla més a nosaltres ja que es passa la majoria del temps ple de preocupacions i de dubtes, sempre desitjant estar en un altre lloc, però quan és l’hora de la veritat mai és capaç de fer el que ha de fer perquè de nou els dubtes el consumeixen, no sap si podrà, te por de no complir les expectatives o esperances que altres han dipositat en ell o fins i tot les pròpies, el que l’empeny a no actuar com voldria.

I per últim tenim l’A16, un androide sense cap teixit humà, una màquina fins a la última soldadura, que sortosament per la serie té consciència d’ell mateix.
Potser és per aquest motiu, pel fet de saber que ve del no res i sense estar influenciat de cap manera pel mon, que l’A16 sembla ser l’únic capaç de copsar el goig de viure. En parlar amb el cor i no amb la ment, és capaç de comunicar-se directament amb el cor d’en Son Gohan que en sentir les seves paraules no les tracta amb la raó, no necessita qüestionar-les ni dubtar-hi ni res, simplement sap que està fent lo correcte perquè li diu el cor.

En definitiva, el fer-se conscient de la impermanència de les coses t’allibera dels dubtes i preocupacions i et dona el poder necessari per di prou, per esmicolar la rigidesa de les estructures mentals condicionades i despertar d’una vegades per totes del “somni de la Forma” en que vivim.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra