Aferrament laboral

L’altre dia parlant amb un col·lega, que al igual que jo s’ha llençat al món freelance, li vaig preguntar si feia vacances, i la resposta va ser: “Vacances? sóc autònom, no sé que són les vacances… Tot i això alguns dies si que faré…”.

Però en el meu cas és diferent, jo tampoc sé què són les vacances (pagades clar), però acostumat a subsistir tants anys amb quatre duros, i fent sumes i restes la mar de simples, m’he adonat que no em cal treballar el mes sencer per Viure (notis la V en majúscules). Tot i això, la distribució no és igual ja que si em contracten per un projecte de dos o tres mesos, això és el que treballo, però després em puc permetre agafar uns dies de festa.

En definitiva, que al contrari que el meu amic, ara faig moltes més vacances que abans, de fet totes les que puc. El curiós del cas és que a la gent que em contracta no sembla “molestar-li” gaire el meu estil de Vida (notis la V en majúscules) ja que les feines a les que em comprometo les acostumo a fer dins els terminis establerts, i a més, si algún dia no treballo, evidentment no el cobro.

Ara bé, la psicosi per la feina està tant arrelada al subconscient de la gent que surten converses com aquesta:

- “Què faràs després del 31 ?”
- “No ho sé, de moment no tinc més tractes.”
- “Ah, doncs tranquil, segur que continuaràs que el projecte és llarg i encara en tenim per mesos.”

És a dir, assumeixen com a veritat inmutable que jo tinc el desig irrefrenable de seguir treballant mentre hi hagi feina. Aquests tipus de converses es repeteixen amb diferents companys, de manera que al final els hi dius (amb segones, espero que vosaltres si que ho entengueu).

- “(amb el somriure sota el nas) Vaja, sembla que tothom sap el que faré en el futur menys jo”.

Però ningú no pilla la indirecta, i ningú, absolutament ningú, excepte el “jefe” que m’ha contractat (a qui li agraeixo profundament la confiança i la relació de cordialitat amb tot sobre la taula que tenim), em pregunta:

- “Què vols fer després del 31 ?”

I aquí és on entra en joc la psicosi de la que parlava, pràcticament tothom té por que si para de treballar uns dies, setmanes, mesos, no els tornin a contractar. Sobretot ara que s’hi suma la psicosi de la crisis. De fet, tinc alguns companys que treballen a diferents sectors de la construcció, que veuen com s’atura la feina i com fan fora a alguns companys seus, o fins i tot alguns que per “parada tècnica” els posaran a l’atur uns mesos per tornar a contractar-los més endavant. I jo els hi dic: “Tio, però si estant al paro cobraràs una merda, per què no et busques alguna altra cosa?”, i responen “Ja… però és que ara la cosa està xunga i bla bla bla…”, però ni tant sols ho han mirat ni ho han comprovat per ells mateixos, i de fet el que veig és que no s’atreveixen a fer el pas no sigui que algú dels que no han marxat es quedi el seu lloc de treball ara que van mal dades, o inversament, esperar a veure si alguns canvien de feina i així tindré feina segura.

Finalment, només queda respondre una pregunta: “Què faig quan no treballo pels altres?”, doncs treballo per mi, aprenent, formant-me, i provant coses que pugui fer per mi mateix i que no requereixin (inicialment) una gran inversió econòmica, i a més m’ho passo bé fent-ho, perquè en última instància la única persona que té la capacitat total d’assegurar-me un futur sóc jo mateix.

Cada vegada que he caigut, que han estat moltes, m’he tornat a aixecar per arribar encara més amunt. Així és com vaig aprendre a fer Snowboard, però n’hi ha molts que, quan cauen, s’hi queden i no ho tornen a provar, i d’altres que van amb tant de compte que mai no cauran, per tant, mai arribaran enlloc tampoc. Al principi per fer un salt una mica bo en queies deu, ara de cada deu caic un o dos. Però a diferència de l’Snow en les “caigudes laborals” no et pots fer mal ni trencar-te res i a la gent li fan molta meś por, però en canvi els promitjos entre caigudes sí que es mantenen, i a mesura que vas agafant experiència i coneixement cada vegada caus menys sovint i cada vegada t’aixeques més depressa i ets capaç d’arribar una mica més amunt, mentre que fent Snow cada vegada et fas més mal (l’edat hi ajuda sic…).

Vivim bombardejats contínuament amb aquests missatges subliminars que van calant al subconscient de la gent fent-los creure que les idees sobre la vida que tenen són de collita pròpia, però resulta que han estat meticulosament seleccionades i introduïdes maquiavèl·licament als nostres caparrons des de ben petits:

• “Si no estudies no arribaràs mai enlloc.”
  • Però tinc varis col·legues que amb dues carreres segueixen treballant en un restaurant, i d’altres que sense tenir cap estudi tenen un negoci propi que els hi va prou bé.
• “Per tenir alguna cosa s’ha de treballar molt tota la vida.”
  • Però els que més tenen són els que menys treballen, a part la qüestió és, perquè vols tenir un cotxe (o casa o dona o…) millor que el del veí?
• Per ser feliç necessites feina fixa, casa, cotxe, formar una família, (ara també hi ha coses com la tele de plasma, iphone, internet, …).”
  • Doncs a mi només em cal estar bé amb mi mateix…
• “Els diners no donen la felicitat.”
  • Si penses això, perquè treballes? Si dones aquest missatge a la teva ment, i a més dius que vols ser feliç, estar clar que o bé mai no tindràs diners, o bé mai no seràs del tot feliç. (Ja en vaig parlar a Mentalitats, actituds i conseqüències.)

El sistema no vol que canviïs, necessita de robots que no pensin per ells mateixos (només cal veure la programació dels mitjans públics afiliats cadascú al seu grup polític per entendre les implicacions obvies d’allò que diuen en el subconscient de la gent, però només et cal una mica d’atenció interna per detectar-los fàcilment i instruir al teu subconscient per tal que no en faci ni cas), i els canvis en el sistema no canvien a la gent. És la gent la que fa canviar el sistema, és la gent que ha creat el sistema, i són els polítics (burgesos acomodats) els que se l’han fet seu per tal que els seus negocis sempre vagin bé, i tenir sempre mà d’obra barata per assolir els seus objectius, a part de mentir i manipular repetidament per tal de silenciar i contenir a les masses.

Crec que l’ésser humà té capacitat de sobres per fer del món un lloc millor per viure, però tothom té massa por de perdre allò que creuen que tenen i que li donen tant de valor i importància que ningú s’atreveix ni tan sols a córrer el risc de provar-ho. No fos cas…

No vull acabar sense citar un acudit del desaparegut Eugeni que és una metàfora perfecte pel que fa a la idea de llibertat que ens intenten posar al cap (i que en la majoria de casos ho aconsegueixen), concretament sobre la llibertat d’escollir:

Saben aquell que diu que era un paio que entra en un bar, i veu un cartell que posa:
- “Avui de menú, verdures a escollir”.
I el tio li pregunta al del bar:
- “I quines verdures tenen?”
i el del bar:
- “Espàrrecs”.
- “Espàrrecs i ja està?”.
- “Sí”.
- “Llavors entre què puc escollir?”
- “Entre si els vols o si no els vols”.

Aquesta és la llibertat que diuen que tens, però mai ningú et dirà que al menjador de dins (de dins teu) tens totes les verdures que vulguis a l’abast de la mà (i són Gratis !!).

Reflexiona un moment i digue’m, encara creus que ets lliure ? (notis la l minúscula).

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra