Ahir, mentre em posava les botes d’snow a l’aparcament de les pistes, hi havia una família davant meu, pare, mare i dues filles d’uns 8 i 5 anyets. Família tradicional masclista, una etiqueta que per desgràcia encara es veu molt a dia d’avui, és a dir, el pare que “porta els pantalons” i ho “sap tot”, la mare que no es queixa, i les nenes que s’emporten les bronques.

Doncs bé, el pare, amb tota la seva il·luminació, es dedica a posar els esquís de tota la família RECOLZATS AL COTXE! l’un al costat de l’altre ben posadets. Qualsevol persona que ho hagi fet alguna vegada sap perfectament que en 99% dels casos, ja sigui al tancar la porta, o per ells mateixos, els esquís cauen a terra, casi segur que ratllant el cotxe i a vegades fins i tot es malmet l’esquí d’alguna manera.

Amb la nena gran jugant a la vora va passar el que ja es veia a venir, esquís a terra, i la pobre nena es va emportar una santa bronca que em va deixar perplex, entre altres bajanades es va sentir: -Que no ho veies que s’aguantaven pels pèls i podien caure!- I enlloc de deixar-los a terra el tio es dedica a tornar-los a posar, lo típic que fins i tot li has de buscar l’equilibri ja que sinó rellisquen per ells mateixos. La nena no va ni plorar, el que em va fer pensar que no devia ser la primera d’aquest estil que s’emportava. Quina mena d’educació és aquesta en que fas sentir culpable als altres de la teva inutilitat?

Us recomano fer un cop d’ull al següent vídeo, lo relacionat amb el tema que ens ocupa està a partir del minut 6.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Ajuntant unes quantes taules improvisem la reunió en mig d’una sala plena de gent, massa soroll per definir res, cadascú parlava de lo seu, i aleshores va aparèixer l’Erika, d’aparença juvenil, pell fina, mirada fixa i il·luminada, que parlava un català quasi perfecte amb la seva veu dolça i un accent exòtic que li donava el toc de gràcia a aquella bellesa que se m’havia assegut al costat.

Cap dels dos no va tornar a intervenir. De fet, mentre els altres discutien els ets i uts del projecte, nosaltres vam congeniar fen-nos comentaris a cau d’orella fins al punt que abans d’acabar la reunió ja havíem tingut el primer contacte, galta contra galta, amb una tendresa que encara em fa tremolar cada vegada que la recordo…

No sabíem molt bé què ens havia passat, només recordo que havia de marxar, vaig guardar-ho tot a la motxilla i quan la vaig veure asseguda al sofà del hol m’hi vaig asseure al costat per acomiadar-me, ens vam mirar, i ens vam fer un dels petons més dolços que recordo haver tingut mai.

Aleshores m’he despertat de la migdiada, amb els llavis encara humits i una sensació de nostàlgia com si hagués estat de debó. Avui ha estat el primer cop que recordo un somni on hi surt algú que no coneixia, que no havia vist mai abans, i que m’ha captivat més que qualsevol persona viva que conec fins ara. Però em sento tranquil Erika, perquè sé que gaudiràs de la felicitat més absoluta aquí, al món dels somnis on m’has vingut a trobar.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

No! La Vida és practicar…

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Ara ho veig clar, i la teva presència m’intimida perquè ja no vull tenir-te, almenys no de la mateixa manera que abans, no a qualsevol preu, no vull haver de tornar a oblidar-te, i per això necessito percebre allò que rarament mostres a la gent, una cosa que no es pot veure ni tocar, ni es pot comunicar amb paraules ni sons, ni té cap gust ni cap olor. És una cosa que es barreja subtilment en allò que fas o en allò que dius, és una cosa que es transmet, s’encomana i es barreja amb el teu entorn, sense cap esforç per part teva, sense haver de fer-ho intencionadament ja que perdria tota innocència.

Aquesta vegada, a diferència de les altres però, t’hem vas acomiadar tota moixa. I de nou la confussió i la incertesa s’han apoderat de mi, com sempre quan tu ja no hi ets, com sempre quan ja no sé si voldràs tornar-me a veure…

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Aquesta campanya pretén explicar al món que la desnutrició infantil SI QUE TE SOLUCIÓ, i tothom que vulgui col·laborar en la seva difusió pot demanar el pack d’activista MSF i rebrà gratuitament al seu domicili un conjunt de braçalets MUAC per repartir.

El MUAC és el braçalet amb el que mesuren la desnutrició infantil, la zona vermella indica desnutrició aguda severa, perill de mort inminent.

Metges sense Fronteres és una de les organitzacions on van a parar bona part dels meus “punts estrella” que em donen per l’us de les targetes de crèdit, i també bona part dels ingresos que vaig acumulant responent enquestes online. Com veieu, no és gens difícil ajudar, ni suposa cap sobresforç econòmic, només calen ganes. Hi ha mesos que també destino entre un 0′5% i un 1% del que guanyo a fins socials per convicció personal, però això ja seria un altre tema.

Us animo a tots i a totes a participar i a difondre aquesta campanya per demostrar als nostres dirigents que a la gent ens importen moltes altres coses que la crisi que s’han inventat per injectar (més) diners a la banca (als rics) i l’economia de mercat i el capital. Encara no em cap al cap com podem permetre que gent que passa gana cultivi aliments per nosaltres (per exportar al primer món), i no se’ls hi deixi tenir accés a ells mateixos.

• Accedir a la campanya per demanar els braçalets MUAC

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

• És una cadena espanyola i tots sabem la idea d’Espanya que tenen les cadenes estatals.
• Es una cadena privada, per tant, pot fer el que li doni la gana.
• A casa es veu fatal, el dia que es veu alguna cosa…

Ara bé,

No me la sua en absolut l’espanyolització descarada que han sofert els mitjans públics catalans i entre ells TV3 que ha deixat de ser “la nostra” (si és que ho havia estat mai) per convertir-se en un dels millors instruments d’espanyolització existents a Catalunya en aquest moment.

• Ara de la censura en diuen “Allò que és políticament correcte”.
• Qui cony és el govern central ?
• (Nosaltres) Els espanyols tenim, som, fem, diem, etc… ?
• Què se n’ha fet d’en Bassas ?
• I que me’n dieu del fet de canviar La Nit al Dia de presentador i d’horari per perdre audiència i així tenir un motiu per eliminar-lo de la programació?
• Per què la primera informació sobre Catalunya ocupa el dotzè lloc en un telenotícies, quan set de les onze precedents són sobre Espanya ?
• Per què diuen que la primera medalla d’un català a Pequín va ser la d’en Gervasio Deferr quan de fet, el primer havia estat el nedador nord-català Frédérick Bousquet, que l’havia guanyada sis dies abans ?
• i tot això sense mencionar temes de la llengua…

Resumint, que si voleu perdre el temps fent boicots a telecinco o entitats per l’estil allà vosaltres, però és un cas perdut, i d’altra banda, què es pretén aconseguir? no ho entenc. En comptes d’això, perquè no lluitem per recuperar “la nostra”?

Des del meu húmil punt de vista, lluitant contra qualsevol cosa mai s’obtenen els resultats esperats, però lluitant-hi a favor sí. Per exemple, cal una guerra per poder estar-hi en contra, però en canvi no cal absolutament res per estar a favor de la Pau.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Per sort aquest any no hi vaig per necessitat, només hi vaig els dissabtes, jo i uns quans amics meus, i hi anem perquè un dels nostres amics que es dedica a la vinya ens ho ha demanat, i ens ho ha demanat perquè l’”equip” de collidors que “li han donat” resulta que no li vol treballar els dissabtes, però el raïm no espera, i menys amb les plujes d’aquests dies que faran que es comenci a podrir aviat…

Crisis? Atur? Jo en diria la bona vida, sobretot després de veure un programa per la tele on surtien families senceres a l’atur somicant i queixant-se (encara no he entés de què o de qui) perquè ningú els hi dona feina. Però de feina n’hi ha, com a mínim si miro per les borses de treball n’hi ha, tant per treballadors qualificats com per no qualificats. Però clar, qui acceptaria una merda de feina mileurista, després de sortir de la construcció amb un bon sou i estar cobrant el màxim de l’atur? Senzillament de mitja podria dir que de cada deu persones que conec que se’n van a l’atur una es preocupa, els altres nou se n’alegren i no tenen gaire intenció de buscar un altre feina, prefereixen esperar uns mesos a veure si poden recuperar l’anterior molt més suculenta.

Doncs em sap greu, però jo soc incapaç de culpar als demés dels meus mals, això és fer de nen petit.

Encara que no ho semblin, aquestes línies anteriors són del tot espirituals, jo crec que la única cosa que realment has de fer en aquesta vida és allò que més t’agradi, així de simple, així de senzill, d’aquesta manera qualsevol cosa que no hi estigui relacionada (per exemple, no poder treballar en la teva passió) es converteix en un simple mitjà, com els dos anys anteriors que si que vaig collir el mes sencer, vaig cobrar i em vaig comprar el forfait de temporada per anar a fer snow, i tot i ser una feina molt dura físicament agraeixes enormement que t’hagin donat la oportunitat de fer-la enlloc de queixar-te de que “he de collir perquè no hi ha res més” o plorar pel mal d’esquena, i somicar i somicar…

Però és el que hi ha, la gent no és creativa ni emprenedora, prefereixen culpar als demés i esperar a veure si els hi cau algo del cel. Doncs aneu esperant que jo he d’anar a salvar una vinya, una collita, un amic…

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

(Lu Tien Min)

(En motiu del dia internacional de la Pau i la no-violència, i dic jo, que si hi ha d’haver un dia internacional per la Pau, és que la cosa està fotuda, molt fotuda…)

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Me’n vaig assabentar casualment ahir quan al mirar el correu en vaig trobar un d’un conegut blocaire demanant-me el seu vot, i ves per on, ves per on, després de votar-lo vaig mirar a qui més coneixia, vull dir, que quins blogs més també em resultaven agradables, inspiradors, útils, sarcàstics, etc. de llegir per donar-lis el meu vot, aprofitant que es permet un vot a cada categoria i… Que va! Vull dir a veure si trobava l’Antesi Permanent perquè ni me’n recordava que m’hi havia inscrit!

Així doncs, estimat lector o estimada lectora, amic, amiga o amant (juas), si t’ha agradat alguna de les coses que has llegit o vist per aquí, si has passat una estona agradable, si t’has emocionat en algun moment, si t’ha resultat útil res del que he fet, si t’ha fet reflexionar, t’has animat, engrescat o divertit, o si no t’ha passat res d’això i tot ha estat producte de la meva imaginació sé que com a mínim m’hauràs llegit, o no, però tan li fa, perquè si ara estàs aquí i em votes em faràs feliç, i que hi ha més bonic que fer feliç a una altra persona? Sense cap gran esforç, simplement un vot…

Voto per tu pesat !

Moltíssimes gràcies !
(no t’oblidis de confirmar el vot pitjant el link que t’enviaran al email.)

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

La conferència data del 18 de setembre de l’any passat i porta per títol “Aconseguir realment els somnis de la infància”, feta un cop va saber que li quedaven pocs mesos de vida. Aquí en teniu el fragment que farà que porti a en Randy al meu cor per molt molt de temps, si en tan sols 10 minuts d’escoltar-lo m’ha fet aquest efecte, com deuen estar la gent que el coneixia? Quina grandesa i quin honor hagués estat conèixer-lo !

Podeu veure la conferència completa a la seva Universitat en el següent enllaç: (canvieu els subtítols si cal )

http://video.google.com/videoplay?docid=3047771997186190855

Altres coses que he escrit sobre somnis:

Perseguint els somnis

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra