“L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!.

VIC I ME

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Tal com diu la descripció del grup http://www.facebook.com/group.php?gid=25635198441:

Us imagineu 10.000 catalans amb estelades tot un dia per Brussel·les reivindicant el dret d’autodeterminació ?

Quin cap de setmana! Totes les TV i els diaris s’en farien ressò!

Només cal concretar una data.

(Proposta, no vinculada a cap partit polític, sorgida com a resposta a l’article “Perplex, jo?” de Enric Canela i el comentaris de Francesc JP i de Manel Picó, al Bloc Gran del Sobiranisme (BlocGran.cat): http://blocgran.cat/?p=187 )

M’imagino això i molt més perquè crec en el cor de la societat civil catalana més que en qualsevol altre cosa, i sé que sóm capaços d’arribar allà on volguem sempre i quan els nostres polítics es quedin a casa (o a la foguera), repeteixo, sempre i quan els nostres polítics es quedin a casa (o a la foguera). Tot i que des de la meva percepció, els polítics no són nostres, ni que ens ho vulguin fer creure no ho són, són “seus” (o de ellos si ho preferiu) i així ens mantenen calladets.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Però en el meu cas és diferent, jo tampoc sé què són les vacances (pagades clar), però acostumat a subsistir tants anys amb quatre duros, i fent sumes i restes la mar de simples, m’he adonat que no em cal treballar el mes sencer per Viure (notis la V en majúscules). Tot i això, la distribució no és igual ja que si em contracten per un projecte de dos o tres mesos, això és el que treballo, però després em puc permetre agafar uns dies de festa.

En definitiva, que al contrari que el meu amic, ara faig moltes més vacances que abans, de fet totes les que puc. El curiós del cas és que a la gent que em contracta no sembla “molestar-li” gaire el meu estil de Vida (notis la V en majúscules) ja que les feines a les que em comprometo les acostumo a fer dins els terminis establerts, i a més, si algún dia no treballo, evidentment no el cobro.

Ara bé, la psicosi per la feina està tant arrelada al subconscient de la gent que surten converses com aquesta:

- “Què faràs després del 31 ?”
- “No ho sé, de moment no tinc més tractes.”
- “Ah, doncs tranquil, segur que continuaràs que el projecte és llarg i encara en tenim per mesos.”

És a dir, assumeixen com a veritat inmutable que jo tinc el desig irrefrenable de seguir treballant mentre hi hagi feina. Aquests tipus de converses es repeteixen amb diferents companys, de manera que al final els hi dius (amb segones, espero que vosaltres si que ho entengueu).

- “(amb el somriure sota el nas) Vaja, sembla que tothom sap el que faré en el futur menys jo”.

Però ningú no pilla la indirecta, i ningú, absolutament ningú, excepte el “jefe” que m’ha contractat (a qui li agraeixo profundament la confiança i la relació de cordialitat amb tot sobre la taula que tenim), em pregunta:

- “Què vols fer després del 31 ?”

I aquí és on entra en joc la psicosi de la que parlava, pràcticament tothom té por que si para de treballar uns dies, setmanes, mesos, no els tornin a contractar. Sobretot ara que s’hi suma la psicosi de la crisis. De fet, tinc alguns companys que treballen a diferents sectors de la construcció, que veuen com s’atura la feina i com fan fora a alguns companys seus, o fins i tot alguns que per “parada tècnica” els posaran a l’atur uns mesos per tornar a contractar-los més endavant. I jo els hi dic: “Tio, però si estant al paro cobraràs una merda, per què no et busques alguna altra cosa?”, i responen “Ja… però és que ara la cosa està xunga i bla bla bla…”, però ni tant sols ho han mirat ni ho han comprovat per ells mateixos, i de fet el que veig és que no s’atreveixen a fer el pas no sigui que algú dels que no han marxat es quedi el seu lloc de treball ara que van mal dades, o inversament, esperar a veure si alguns canvien de feina i així tindré feina segura.

Finalment, només queda respondre una pregunta: “Què faig quan no treballo pels altres?”, doncs treballo per mi, aprenent, formant-me, i provant coses que pugui fer per mi mateix i que no requereixin (inicialment) una gran inversió econòmica, i a més m’ho passo bé fent-ho, perquè en última instància la única persona que té la capacitat total d’assegurar-me un futur sóc jo mateix.

Cada vegada que he caigut, que han estat moltes, m’he tornat a aixecar per arribar encara més amunt. Així és com vaig aprendre a fer Snowboard, però n’hi ha molts que, quan cauen, s’hi queden i no ho tornen a provar, i d’altres que van amb tant de compte que mai no cauran, per tant, mai arribaran enlloc tampoc. Al principi per fer un salt una mica bo en queies deu, ara de cada deu caic un o dos. Però a diferència de l’Snow en les “caigudes laborals” no et pots fer mal ni trencar-te res i a la gent li fan molta meś por, però en canvi els promitjos entre caigudes sí que es mantenen, i a mesura que vas agafant experiència i coneixement cada vegada caus menys sovint i cada vegada t’aixeques més depressa i ets capaç d’arribar una mica més amunt, mentre que fent Snow cada vegada et fas més mal (l’edat hi ajuda sic…).

Vivim bombardejats contínuament amb aquests missatges subliminars que van calant al subconscient de la gent fent-los creure que les idees sobre la vida que tenen són de collita pròpia, però resulta que han estat meticulosament seleccionades i introduïdes maquiavèl·licament als nostres caparrons des de ben petits:

• “Si no estudies no arribaràs mai enlloc.”
  • Però tinc varis col·legues que amb dues carreres segueixen treballant en un restaurant, i d’altres que sense tenir cap estudi tenen un negoci propi que els hi va prou bé.
• “Per tenir alguna cosa s’ha de treballar molt tota la vida.”
  • Però els que més tenen són els que menys treballen, a part la qüestió és, perquè vols tenir un cotxe (o casa o dona o…) millor que el del veí?
• Per ser feliç necessites feina fixa, casa, cotxe, formar una família, (ara també hi ha coses com la tele de plasma, iphone, internet, …).”
  • Doncs a mi només em cal estar bé amb mi mateix…
• “Els diners no donen la felicitat.”
  • Si penses això, perquè treballes? Si dones aquest missatge a la teva ment, i a més dius que vols ser feliç, estar clar que o bé mai no tindràs diners, o bé mai no seràs del tot feliç. (Ja en vaig parlar a Mentalitats, actituds i conseqüències.)

El sistema no vol que canviïs, necessita de robots que no pensin per ells mateixos (només cal veure la programació dels mitjans públics afiliats cadascú al seu grup polític per entendre les implicacions obvies d’allò que diuen en el subconscient de la gent, però només et cal una mica d’atenció interna per detectar-los fàcilment i instruir al teu subconscient per tal que no en faci ni cas), i els canvis en el sistema no canvien a la gent. És la gent la que fa canviar el sistema, és la gent que ha creat el sistema, i són els polítics (burgesos acomodats) els que se l’han fet seu per tal que els seus negocis sempre vagin bé, i tenir sempre mà d’obra barata per assolir els seus objectius, a part de mentir i manipular repetidament per tal de silenciar i contenir a les masses.

Crec que l’ésser humà té capacitat de sobres per fer del món un lloc millor per viure, però tothom té massa por de perdre allò que creuen que tenen i que li donen tant de valor i importància que ningú s’atreveix ni tan sols a córrer el risc de provar-ho. No fos cas…

No vull acabar sense citar un acudit del desaparegut Eugeni que és una metàfora perfecte pel que fa a la idea de llibertat que ens intenten posar al cap (i que en la majoria de casos ho aconsegueixen), concretament sobre la llibertat d’escollir:

Saben aquell que diu que era un paio que entra en un bar, i veu un cartell que posa:
- “Avui de menú, verdures a escollir”.
I el tio li pregunta al del bar:
- “I quines verdures tenen?”
i el del bar:
- “Espàrrecs”.
- “Espàrrecs i ja està?”.
- “Sí”.
- “Llavors entre què puc escollir?”
- “Entre si els vols o si no els vols”.

Aquesta és la llibertat que diuen que tens, però mai ningú et dirà que al menjador de dins (de dins teu) tens totes les verdures que vulguis a l’abast de la mà (i són Gratis !!).

Reflexiona un moment i digue’m, encara creus que ets lliure ? (notis la l minúscula).

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Només recorda que molts dels nostres predecessors vàren donar la vida perquè avui tu puguis gaudir d’aquesta llibertat. Ara tens l’oportunitat de lluitar per allò que et digui la teva consciència, i no et cal morir, ni tan sols et cal utilitzar la violència. La única cosa que et cal és tenir el valor de parlar, no miris cap a un altra banda si us plau, deixa de rascar-te la panxa, deixa de ser un robot subproducte de la societat capitalista. Si tens por que et prenguin la casa per no poder pagar la hipoteca, més por t’hauria de fer que et prenguin la única llibertat que per naturalesa és teva i només teva, la llibertat d’expressar-te lliurement.

Però, espereu un moment… Totes aquestes mesures que voten els Paleolítics cal que algú les implementi, cal que una sèrie d’enginyers i tècnics en fàcin el desplegament, si et toca només cal que t’hi neguis, fes-ho pels teus fills o fes-ho pels teus pares o per tu mateix. No deixis que t’enganyin argumentant que és per lluitar contra el terrorisme, o contra la pornografia infantil, perquè tant el terrorisme com la pornografia infantil passen fora de la xarxa, perquè si això tira endavant estic absolutament convençut que no acabarà amb el terrorisme ni molt menys amb la pornografia infantil, aleshores quin serà el següent pas? omplir els carrers i les cases amb micròfons i càmeres? O ja ens està passant?

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Si no vau poder veure el programa us recomano que veieu l’entrevista a http://www.tv3.cat/videos/273799 (heu de deixar passar els 30 segons de publicitat)

• Blog sobre este proceso inquisitorial

‘Egunkaria libre!’ aldarrikatu dute ehunka lagunek Andoainen, auzipetuak babestuz

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

http://web.es.amnesty.org/elpoderdetuvoz/

Doncs jo no tinc por ni ara ni mai de res del que em pugui passar o del que em puguin fer pel sol fet de defensar els drets humans amb l’únic mitjà de que disposo per fer-ho, la Pau i la paraula.

Si us plau, ajuda a difondre aquest missatge allà on puguis, i fem d’una vegada per totes que s’acabi aquesta maleïda i odiosa hipocresia política que hem de viure i sentir tots i cadascun dels dies, perquè són ells els que actuen, però som nosaltres els que els ho permetem amb els nostres vots i amb el nostre silenci.

Fins aquí perfecte si no fos perquè les llistes d’espera per les ecografies són de tres o quatre mesos, és a dir, que aquesta senyora ha d’estar com a poc tres mesos punxant-se cada dia sense ni tan sols saber què li passa.

Tot i que podria semblar-ho, aquesta no és la crítica, perquè de tots és coneguda la sobresaturació que pateix la sanitat catalana. Lo bo del cas ve després, quan aquesta dona truca per demanar hora i li diuen que “està de sort” ja que hi ha hagut una anulació per d’aquí un parell de dies. Doncs sí, aquesta dona ha estat de sort, però què passa amb els que encara els hi falten, posem per cas, dos mesos d’espera? No seria més lògic i just omplir les visites anul·lades amb aquelles persones que fa més temps que ho esperen, o amb aquelles persones a qui l’espera els pot perjudicar més?

Doncs la resposta la tenim en el tràfic d’influències, que no és el cas d’aquesta dona que realment va estar de sort, sinó de les situacions preferents que tenen els amiguets i amiguetes d’alguns treballadors i treballadores de la sanitat que quan hi ha alguna anul·lació els truquen i els hi donen el lloc primer a ells. No us fa vergonya? Recordeu que ho paguem entre tots això eh! Que consti que la crítica no és per aquests treballadors, tots faríem el mateix, la crítica és pel sistema que els ho permet.

I ja que hi som, el tema aquest de demanar hora per telèfon sembla que està molt bé, però us podeu creure que encara no he aconseguit agafar hora perquè cada vegada que truco tenen algun problema informàtic amb les agendes de no se qui? I a falta de tenir un CAP, tant si us agrada com si no, em surt molt més a compte anar a fer el numeret a urgències, perquè si t’ho poses a mirar, què són quatre o cinc hores d’espera al costat de varies setmanes o mesos?

El tema dels problemes informàtics mereix un post a part, però per experiència sé que els treballadors, en general, quan se’ls hi espatlla l’ordinador, hi ha problemes amb la xarxa, o marxa la llum o qualsevol altra incidència, es queden de braços plegats i te’ls trobes tots fent el cafè, ni tan sols s’apunten les trucades en un post-it o avancen feina d’alguna manera per passar-ho més tard a l’ordinador quan se solucioni el problema. I lo bo del cas és que ens culpen als informàtics dels seus mals i després et demanen que els ajudis amb els ordinadors de casa seva gratis, au vinga, en fi, santa paciència.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Al que em refereixo és a dur a terme accions que no es troben del tot en sintonia amb allò que hom porta a dins. És difícil per mi saber expressar-ho correctament però observant els signes potser s’entengui millor.

• En acabar de fer una cosa, només s’acaba en el pla físic, en el terreny mental l’arrossegues uns quants dies. Aquest és el primer senyal que, almenys en el meu cas, evidencia un conflicte intern.
• En pensar sobre els fets, tan en la realitat física com els que et van empènyer a fer-ho, et crea cert malestar.

Cadascú decideix que fer-ne, però bàsicament les opcions que tenim es poden resumir en:

• Deixar passar el temps, és a dir, fugir de la situació amb l’esperança que amb el temps s’oblidi.
• Justificar-se muntant-se mil i una pel·lícules i esperar que la gent ho entengui.
• Lluitar aferrissadament contra un mateix per seguir fent allò que li causa malestar.
• Acceptar completament la situació, reconèixer l’error i demanar perdó si cal, però més important perdonar-se a un mateix, ja que ara sí que tens la completa seguretat que estàs fent allò que està en sintonia amb el teu jo intern.

D’aquestes quatre (potser n’hi hagi més?), per experiència sé que les tres primeres et causen sofriment, mentre que la última t’allibera completament d’aquesta càrrega innecessària, et permet fer una mena de reset mental i seguir amb la teva vida, i tot el que n’has après no té a veure gens en absolut amb la situació concreta. Has après a comunicar-te millor amb tu mateix, i aquest coneixement és de gran valor per la teva Vida i per emprendre les accions correctes que formaran part de la teva experiència en aquest món.

Pel que fa a l’experiment m’he adonat que omplir els cercadors amb informació irrellevant sobre un tema, sigui el que sigui, no està de cap manera en sintonia amb el que jo opino que ha de ser una Internet de qualitat, així que demano disculpes per la meva arrogància fruit de la situació de desencís polític que pateixo. D’altra banda, aconseguir visites fent servir aquest tipus de pràctiques dubto que em causés gaire satisfacció.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

D’altra banda em satisfà que, per sort, hi hagi moltes altres webs i/o blogs catalans que, ja sigui per la qualitat del seu contingut o perquè s’han fet populars dins la comunitat, ocupin un bon lloc en els rànquings.

Sigui com sigui, aconseguir fer-se un lloc en aquesta selva és força complicat si ets un personatge desconegut (com jo), i tens un blog que no explota cap nínxol concret (com aquest), ni parla d’actualitat política catalana.

Donat que un dels objectius personals pels quals vaig iniciar aquest blog era (i segueix sent) aprendre, aprendre i aprendre, he decidit fer un experiment i utilitzar d’una banda el que he après sobre SEO, i de l’altre el fet que incomprensiblement la gent perdi tant de temps llegint i opinant de política per Internet, per tal d’aconseguir que aquest post aparegui abans en els resultats de Google que no pas el propi blog del polític en qüestió, i a més, fer-ho sense gastar-me ni un cèntim (sinó seria massa fàcil).

A continuació us mostro la llista dels blogs que he escollit per fer aquest experiment. L’objectiu és que quan alguna persona busqui qualsevol dels següents noms a Google, Yahoo, Altavista o MSN, aparegui aquest post abans que el blog del polític, tot i que si només ho aconsegueixo per un dels noms en un dels cercadors ja em donaré per satisfet:

• Miquel Iceta
• Carme Chacón
• Lourdes Muñoz Santamaría
• Artur Mas
• Josep A. Duran i Lleida
• Josep-Lluís Carod-Rovira – No sembla que tingui blog, però serà interessant veure si em puc posar per davant de les webs que parlen d’ell i aparèixer a la primera pàgina.
• Joan Herrera
• Albert Rivera – No li he sabut trobar el blog, així que el deixo sense enllaç. Només n’he trobat un amb el cognom amb B alta, a qui demano discúlpes per endavant i el felicito per saber estar indexat amb V baixa també. Com abans, em conformaré en sortir a la primera plana de resultats.

En el moment d’escriure aquest post, aquest blog té PageRank 0 i una mitjana de 5 visites diàries. Aquesta és la gràcia de l’experiment ja que demostrarà que qualsevol pot fer-ho.

Nota als possibles afectats:

• Per als que manen: “Tot és culpa del govern anterior”.
• Per als que no manen: “Tot és culpa dels que manen”.
• Així responeu vosaltres i així us responc jo. També voldria fer notar que no tinc res personal ni en contra ni a favor de ningú de vosaltres i si he escollit aquests blogs i noms és pels vostres càrrecs, la vostra popularitat i perquè sou el referent de manera que els vostres blogs són perfectes per l’experiment. Per demostrar-ho he enllaçat el vostre nom amb el vostre blog gratuïtament sense demanar res a canvi, ni tan sols un enllaç, ni una pujada dels impostos, ni pagar peatges ni res.

Nota als possibles seguidors: Si l’experiment té èxit necessitaré la vostra col·laboració per la fase 2 que serà desbancar els anteriors blogs de les primeres pàgines dels cercadors. T’hi apuntes?

Que per què aquesta fal·lera? Doncs perquè per una vegada a la Vida m’agradaria poder votar a algú per convicció, i no com ara que voto per eliminació, i si encara ho faig és per donar suport a la democràcia que, tot i que la d’aquest país bé es podria comparar amb una masturbació, com a mínim em dona el dret a queixar-me, i ara per ara, aquest és el meu únic mitjà de fer-ho.

Visca Catalunya ! I visca el Català !

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Ha estat al programa “Tengo una pregunta para usted” de RTVE i tot i que potser les preguntes dels ciutadans no han estat les més indicades (o potser les han clavat) només puc dir: Gràcies Carod !

També vull deixar clar que no sento gaire afinitat per ERC ni per cap dels altres partits que ronden pel nostre govern, però igual que en Josep Lluís em sento català i el meu nom és Miquel alies Miki que tothom ho sap dir (si heu vist el programa us hauré arrencat un somriure).

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra