El paper de l’Observador

Tots els experiments sobre la mecànica quàntica són igualment apassionants, alhora que també difícils de concebre dins la nostra visió limitada de la realitat.

A continuació us n’explicaré un que m’ha transformat profundament i després us explicaré perquè, però de moment anem a entrar en matèria.

El que es volia comprovar amb aquest experiment era si la matèria a escala subatòmica seguia els mateixos principis o lleis que segueix la matèria macroscòpica descrites per la física clàssica. El procediment va ser el següent:

Escala Macroscòpica

Tenim un canó que dispara boletes d’acer contra una placa que té una ranura vertical. El resultat és que a la pantalla del darrere es projecten només les boletes que han passat pel forat, de manera que el dibuix projectat es també una franja vertical.

Es realitza el mateix experiment, però enlloc de disparar boletes es disparen ones electromagnètiques. El resultat a la pantalla del darrere és el mateix.

Si repetim l’experiment però fiquem dues ranures enlloc d’una, la projecció quan es disparen boletes són dues franges verticals.

Ara bé, en el cas de les ones el resultat és molt diferent ja que a cada forat es genera una nova ona de manera que aquestes es cancel·len generant un patró d’interferència a la pantalla posterior.

Escala subatòmica

En aquest cas es substitueix el canó per un canó de partícules i els demés elements a escala suficient.

Quan només hi ha una ranura els resultats són els mateixos, ara bé si fiquem dues ranures s’observa que a la pantalla del darrere apareix un patró d’interferència iguals que per una ona a nivell macroscòpic. Fins aquí els resultats no ens diuen res gaire nou, tenint en compte que ja se sabia que la llum es mou seguint una funció d’ona. L’explicació més lògica en aquest punt era que els electrons, al passar per un forat o l’altre canvien de direcció, de manera que al darrere xoquen els uns amb els altres formant la interferència que es projecta a la pantalla del darrere.

Aleshores van dir, si aquest és l’efecte que es produeix en disparar un feix de partícules, anem a veure que passa si disparem els electrons d’un en un de manera que sigui impossible que uns xoquin amb els altres. En realitzar aquest experiment és quan entrem de ple en el món quàntic ja que els resultats a la pantalla del darrere mostren el mateix efecte que per al feix. Aquest resultat és força desconcertant ja que perquè succeís caldria que l’electró es dividís en dos, cadascun passaria per un forat canviant de direcció, un cop darrere xocarien les dues parts dividint-se encara més per poder formar el dibuix de darrere, matemàticament podríem dir que el resultat es la superposició de totes les probabilitats possibles, però això sembla impossible.

Així doncs la única manera que hi havia de veure el que passa era situar un punt d’observació a una de les ranures per poder comptar els electrons que passen per cada forat. Però llavors va passar lo inesperat ja que en realitzar aquesta proba, la projecció a la pantalla del darrere eren simplement dues franges, igual que en la proba macroscòpica amb boles d’acer i dues ranures. És a dir, que l’electró ja no passaba per un forat, o per l’altre, o per tots dos alhora o per cap en el mateix moment creant l’efecte d’interferència, sinó que només passava per un forat cada vegada creant l’efecte de les bales d’acer.

Si feu un cop d’ull a aquest vídeo entendreu millor l’experiment. A partir d’aquí la controvèrsia està servida i tota la resta de l’article està basat en la meva percepció de la realitat en funció de la informació i experiències que he tingut fins ara.

Què passa aquí? Què volen dir aquests resultats? Com és possible que la simple presència o no presència d’un observador modifiqui els resultats de l’experiment d’una manera tan dràstica?En un sentit pràctic el que vol dir és que sense la presència d’un observador la realitat es manifesta en totes les seves probabilitats possibles, mentre que quan és observada només se’n manifesta una, és a dir, allò que percebem com a real. La següent pregunta que es planteja és que si l’observador provoca que es produeixi un resultat concret, en primer lloc, perquè és un i no un altre? I en segon lloc, és possible que per observadors diferents els resultats també siguin diferents? (i moltes altres preguntes d’aquests i altres principis de la mecànica quàntica…)Les dues són en principi complicades de respondre ja que un cop el fenomen és observat, el resultat de l’event és així i de cap manera més en el pla d’existència on es troben les nostres consciències en aquest moment. Per això encara us vull comentar un parell d’experiments més.

Generador Quàntic de bits aleatoris

És un aparell que el que fa és generar cadenes de centenars o milers d’uns o ceros de forma aleatòria i el fet que surti un o altre valor es determina disparant, per exemple, un un fotó de llum contra una placa semitransparent inclinada, de manera que si el fotó traspassa la placa xoca contra la pantalla de darrere retornant un 1, i si no la traspassa rebota i es reflexa de manera que xoca contra la pantalla del costat retornant un 0.

Així que s’agafen dues persones diferents i a la primera se li diu “Prem aquest botó per generar més ceros que uns” i així va ser. I a l’altre se li van dir més uns que ceros i també va ser així. El generador havia passat totes les proves d’aleatorietat prèvies a l’experiment i també va passar les posteriors, però va fallar sota la influència de la intenció de l’observador. O millor dit, va passar allò que la consciència de la persona que va apretar el botó creia irrefutablement que passaria perquè la única informació que tenia de l’experiment era que produiria una seqüència amb més quantitat d’uns que de ceros, no era un resultat impossible dins la realitat concebuda pels demés observadors ja que les probabilitats que la cadena tingui més uns o més ceros és la mateixa, un cara o creu per quantitats imparelles de bits.

Viatjar en el temps?

El que es volia comprovar era si la intenció humana podia també influir en el resultat de la proba un cop aquesta ja s’ha produït. En aquest cas també s’utilitza un generador aleatori, però enlloc d’emmagatzemar els resultats informàticament es graven en cinta magnètica de manera que sonaria un clic en una orella o en l’altre en funció si el resultat era un u o un cero. Així que es va realitzar la prova gravant dues cintes en una sala aïllada sense que ningú ho escoltés. Fet això se li dona una de les cintes a un voluntari i se li diu que quan l’escolti ha de comptar més clics a l’orella esquerra que a la dreta, i que enviés aquesta intenció a la cinta mentre l’escoltava. El resultat va ser que exactament la cinta havia gravat més clics a l’esquerra, però no només això, sinó que posteriorment en escoltar l’altre cinta, la que encara no s’havia tret de la sala i ningú més havia escoltat, va resultar que eren exactament iguals.

Ens trobem davant d’un altre resultat inhòspit ja que la intenció de la persona havia modificat un event passat, el qual encara no havia estat mai abans sota la influència de cap altre observador. És a dir, que la consciència de l’observador (de forma inconscient clar) havia anat enrere en el temps per tal de modificar el resultat de la prova en el moment de ser gravada, ja que la cinta que es va quedar aïllada era exactament igual que la primera cinta on el voluntari hi va “clavar” la seva intenció.

Antesi

El que trobo més sorprenent de tot això és que l’observador ets tu, és a dir nosaltres, és a dir la consciència, pensament i intenció humanes són capaces de materialitzar les infinites probabilitats de successos en el camp quàntic en un cas concret dins la realitat que som capaços de percebre. I què vol dir això a la pràctica? Doncs al meu entendre que la ment humana és increïble, ja que fins ara sabíem que tenim la capacitat innata de distingir una veu entre la multitud, o de veure allò que només volem veure, però ara sembla que la nostra ment és capaç de percebre la realitat en totes les seves possibilitats, no només això sinó que a més té la capacitat de mostrar a la nostra consciència només un cas concret discriminant els altres (igual que l’exemple de la veu entre la multitud), però quin? Aquell que ja coneixem que és el resultat d’entremesclar totes les intencions de tots els éssers humans que han existit i els que hi som ara?

No només això, sinó que la nostra ment està contínuament creant de forma inconscient per nosaltres aquella realitat que rep dels nostres pensaments. La nostra ment no sap distingir la realitat del pensament, els sentiments que ens provoquen els somnis n’és un exemple, però si els homes pensem en una dona que ens atrau, un únic pensament ens provoca una erecció. Així, si per exemple tenim el següent pensament “Voldria o m’agradaria un augment de sou a la feina, o no guanyo prou”, la informació de la realitat que rep i crea la teva ment per tu és que estàs en una situació en la que “Vols un augment i no guanyes prou”, de manera que mai guanyaràs prou. Ara bé, si canvies el pensament i per exemple mantens el pensament “Mereixo un augment , o millor encara, a la feina cada dia em valoren més i m’augmenten el sou sovint”, tot i que al principi la raó et qüestionarà la teva voluntat a mesura que passin els dies t’aniràs desfent dels dubtes i veuràs que tot el teu voltant convergeix cap a la direcció d’allò que desitges. I com més hi creus, més aviat i més clarament succeeixen les coses ja que la nostra ment crea per nosaltres allò que el nostre pensament li indica que forma part de la nostra realitat.

Sé que és difícil de creure, però també sé que amb el temps ho aconseguiràs. En el món quàntic no existeixen limitacions en l’espai ni en el temps, si agafem dues partícules creades al mateix temps, n’enviem una a l’altre punta de l’espai i n’estimulem una l’altre reacciona instantàniament. Tota la matèria del nostre Univers va sorgir del Big Bang al mateix moment, de manera tot està connectat formant una unitat, tu i jo i la resta de la humanitat i de l’Univers som el mateix, un cas concret del ventall de probabilitat. Tots tenim el mateix poder de crear coses meravelloses, tots som Déus creadors, tu no ets diferent ni estàs separat dels altres, i sempre atraus cap a la teva realitat allò que la teva ment percep com a real, però recorda que tota aquesta informació ve de tu i dels teus sentits, però la ment no és capaç de distingir si el que percep pensament ve del món real o ve dels teus pensaments.

Per la meva part seleccionaré molt bé allò en que penso i allò que desitjo a partir d’ara. Només m’imposo algunes condicions:

No li comunicaré els meus desitjos a ningú fins que es vagin fent realitat ja que la presència d’un segon observador pertorbaria els resultats.
Ha de ser un desig que la meva ment inconscient pugui concebre com a una de les possibilitats dins la nostra realitat.
Assegurar-me que no hi hagi cap motiu pel qual jo no pugui merèixer aconseguir allò que desitjo.
Assegurar-me que el fet que el meu desig es materialitzi no pugui perjudicar a ningú altre.

Com aconseguir fe i creure en un mateix

Si mires a algú sense que et vegi, aquesta persona farà algun gest inconscient que t’indicarà que t’ha detectat. Potser es toqui el cabell o l’orella, es posi bé la roba o si és una persona molt sensible fins i tot potser que es giri. També poden servir-te els animals.

Desfer un núvol, per increible que sembli ho he fet en varies ocasions, i tu no ets diferent que jo. La idea és escollir dos núvols més o menys de la mateixa mida, com més gran més estona trigaràs per tant et recomano que comencis amb núvols petits. Bé, un d’ells l’utilitzes de referència i l’altre el fas desaparèixer simplement mantenint un sol pensament al teu cap i és que el núvol en qüestió no existeix, la raó et dirà lo contrari però tu mantens el pensament que cada vegada és més i més petit, mica en mica veuràs que el núvol en el que centres l’atenció es va fent petit en comparació amb l’altre, aquest fet et dona més fe en tu mateix, ara cada cop més creus que realment desapareixerà pel teu efecte, i així acaba sent. Prova-ho!

Només recorda que els teus dubtes, o l’escepticisme de qualsevol altre persona al respecte del que vols aconseguir pertorbarà el resultat. Així que creu en tu mateix, elimina tots els dubtes que tinguis i selecciona molt bé com fas arribar el pensament a la teva ment. No informis mai a ningú del que estàs intentant aconseguir en aquest moment, però pots fer-ho d’allò que ja s’ha manifestat. Practica amb coses petites del teu voltant i que només puguin afectar-te a tu i centrat sempre en el resultat, només estigues alerta la que passa al teu voltant perquè mai sabràs com ni de on pot arribar-te allò que desitges, i un cop ho tinguis a l’abast no ho deixis escapar, accepta-ho i mostra tota la teva gratitud, a l’Univers o al teu Déu, o a qualsevol cosa que vulguis ja que Tots som Un.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Gaudeix de l'experiència de compartir-ho: