Aconsegueix una Powerball gratis de la mà de Free Your Soul

Un dels col·legues de sempre del meu blogroll, Free Your Soul, està d’aniversari (Felicitats Noik pel teu primer anyet !!!) i per celebrar-ho ha preparat un concurs on regala una Powerball.

Són molts els bloggers que fan regals per aconseguir visites, però en aquest cas trobo que té més al·licient ja que el funcionament del concurs és força original, si més no peculiar, i simplement es tracta d’anar acumulant punts a base de convidar als teus amics i coneguts a participar-hi per mitjà d’un enllaç que conté el teu nom i que t’arriba junt amb les instruccions un cop et dones d’alta.

Participa al concurs per obtenir la teva Powerball

Molta sort a tots i a totes, jo n’he fet anar alguna i realment és sorprenent la força que arriba a fer la bola un cop la fas envalar i amb pocs minuts ja et queden els braços trinxats.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Augment de l’atur? Jo en diria la bona vida

Avui em fa especial mandra anar a collir, deixant de banda que ahir va ploure i estarà tot mullat, em moro de son…

Per sort aquest any no hi vaig per necessitat, només hi vaig els dissabtes, jo i uns quans amics meus, i hi anem perquè un dels nostres amics que es dedica a la vinya ens ho ha demanat, i ens ho ha demanat perquè l’”equip” de collidors que “li han donat” resulta que no li vol treballar els dissabtes, però el raïm no espera, i menys amb les plujes d’aquests dies que faran que es comenci a podrir aviat…

Crisis? Atur? Jo en diria la bona vida, sobretot després de veure un programa per la tele on surtien families senceres a l’atur somicant i queixant-se (encara no he entés de què o de qui) perquè ningú els hi dona feina. Però de feina n’hi ha, com a mínim si miro per les borses de treball n’hi ha, tant per treballadors qualificats com per no qualificats. Però clar, qui acceptaria una merda de feina mileurista, després de sortir de la construcció amb un bon sou i estar cobrant el màxim de l’atur? Senzillament de mitja podria dir que de cada deu persones que conec que se’n van a l’atur una es preocupa, els altres nou se n’alegren i no tenen gaire intenció de buscar un altre feina, prefereixen esperar uns mesos a veure si poden recuperar l’anterior molt més suculenta.

Doncs em sap greu, però jo soc incapaç de culpar als demés dels meus mals, això és fer de nen petit.

Encara que no ho semblin, aquestes línies anteriors són del tot espirituals, jo crec que la única cosa que realment has de fer en aquesta vida és allò que més t’agradi, així de simple, així de senzill, d’aquesta manera qualsevol cosa que no hi estigui relacionada (per exemple, no poder treballar en la teva passió) es converteix en un simple mitjà, com els dos anys anteriors que si que vaig collir el mes sencer, vaig cobrar i em vaig comprar el forfait de temporada per anar a fer snow, i tot i ser una feina molt dura físicament agraeixes enormement que t’hagin donat la oportunitat de fer-la enlloc de queixar-te de que “he de collir perquè no hi ha res més” o plorar pel mal d’esquena, i somicar i somicar…

Però és el que hi ha, la gent no és creativa ni emprenedora, prefereixen culpar als demés i esperar a veure si els hi cau algo del cel. Doncs aneu esperant que jo he d’anar a salvar una vinya, una collita, un amic…

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

La Pau

És igual que siguis
home o dona,
vell o jove,
obrer o pagès,
soldat, estudiant o comerciant,
és igual quina sigui
la teva creença política
o religiosa;
si et pregunten quina és la cosa
més important per a la humanitat,
respon
primer,
després,
sempre:
la pau.

(Lu Tien Min)

(En motiu del dia internacional de la Pau i la no-violència, i dic jo, que si hi ha d’haver un dia internacional per la Pau, és que la cosa està fotuda, molt fotuda…)

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Període de votacions dels “Premis Blocs Catalunya 2008″

Des d’ahir a les 9 del matí i fins el 30 de setembre a les 24 hores restarà obert el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya 2008.

Me’n vaig assabentar casualment ahir quan al mirar el correu en vaig trobar un d’un conegut blocaire demanant-me el seu vot, i ves per on, ves per on, després de votar-lo vaig mirar a qui més coneixia, vull dir, que quins blogs més també em resultaven agradables, inspiradors, útils, sarcàstics, etc. de llegir per donar-lis el meu vot, aprofitant que es permet un vot a cada categoria i… Que va! Vull dir a veure si trobava l’Antesi Permanent perquè ni me’n recordava que m’hi havia inscrit!

Així doncs, estimat lector o estimada lectora, amic, amiga o amant (juas), si t’ha agradat alguna de les coses que has llegit o vist per aquí, si has passat una estona agradable, si t’has emocionat en algun moment, si t’ha resultat útil res del que he fet, si t’ha fet reflexionar, t’has animat, engrescat o divertit, o si no t’ha passat res d’això i tot ha estat producte de la meva imaginació sé que com a mínim m’hauràs llegit, o no, però tan li fa, perquè si ara estàs aquí i em votes em faràs feliç, i que hi ha més bonic que fer feliç a una altra persona? Sense cap gran esforç, simplement un vot…

Voto per tu pesat !

Moltíssimes gràcies !
(no t’oblidis de confirmar el vot pitjant el link que t’enviaran al email.)

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Última intervenció d’en Randy Pausch

Avui m’he topat amb aquest vídeo de la última intervenció pública d’aquest home que es diu Randy Pausch i m’he emocionat com feia temps que no em passava amb les paraules, la vida i la mort d’aquest personatge que ens deixava el passat 25 de Juliol.

La conferència data del 18 de setembre de l’any passat i porta per títol “Aconseguir realment els somnis de la infància”, feta un cop va saber que li quedaven pocs mesos de vida. Aquí en teniu el fragment que farà que porti a en Randy al meu cor per molt molt de temps, si en tan sols 10 minuts d’escoltar-lo m’ha fet aquest efecte, com deuen estar la gent que el coneixia? Quina grandesa i quin honor hagués estat conèixer-lo !

Podeu veure la conferència completa a la seva Universitat en el següent enllaç: (canvieu els subtítols si cal )

http://video.google.com/videoplay?docid=3047771997186190855

Altres coses que he escrit sobre somnis:

Perseguint els somnis

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Bandera amb data de caducitat oberta

“L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!.

VIC I ME

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

10.000 catalans a Brussel·les per reivindicar el dret d’autodeterminació !

Aquest és un post de suport i difusió d’aquesta iniciativa apareguda els darrers dies al facebook, i com que no he estat mai a Brussel·les em sembla un molt bon motiu per anar-hi

Tal com diu la descripció del grup http://www.facebook.com/group.php?gid=25635198441:

Us imagineu 10.000 catalans amb estelades tot un dia per Brussel·les reivindicant el dret d’autodeterminació ?

Quin cap de setmana! Totes les TV i els diaris s’en farien ressò!

Només cal concretar una data.

(Proposta, no vinculada a cap partit polític, sorgida com a resposta a l’article “Perplex, jo?” de Enric Canela i el comentaris de Francesc JP i de Manel Picó, al Bloc Gran del Sobiranisme (BlocGran.cat): http://blocgran.cat/?p=187 )

M’imagino això i molt més perquè crec en el cor de la societat civil catalana més que en qualsevol altre cosa, i sé que sóm capaços d’arribar allà on volguem sempre i quan els nostres polítics es quedin a casa (o a la foguera), repeteixo, sempre i quan els nostres polítics es quedin a casa (o a la foguera). Tot i que des de la meva percepció, els polítics no són nostres, ni que ens ho vulguin fer creure no ho són, són “seus” (o de ellos si ho preferiu) i així ens mantenen calladets.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Primeres experiències amb el Surf

Fa molt de temps, quan encara devia tenir onze o dotze anys i anava de vacances amb un cosí meu de la mateixa edat que jo i mons tiets, que vam estar un any a Astúries. Recordo que ens van comprar un bodyboard que havíem de compartir entre els dos. Aquell va ser el primer cop que vaig poder comprovar la força de les onades del Cantàbric i encara tinc gravat a la memòria l’emoció i les sensacions que es tenen quan agafes una bona onada i et pren a tota velocitat per damunt dels caps dels banyistes.

Han passat quasi vint anys des d’aleshores però encara tenia aquella espina clavada, sobretot després de començar a fer Snowboard, de tornar a veure aquell mar, aquelles meravelloses platges que apareixen i desapareixen amb les marees, la força d’aquelles onades, però aquest cop amb una taula de Surf als peus.

Però no ha estat fins aquest any que he trobat algú amb qui anar-hi i les circumstàncies ho han permès que he pogut, per fi, fer Surf. I sincerament us he de dir que ha estat una de les experiències més emocionants i divertides que he tingut mai.

La única cosa que em feia respecte era el Mar, s’ha de conèixer el Mar, les corrents, les marees, el fons, els vents i les zones bones de la platja on entres, per això ens vam apuntar a l’escola de surf Buena Onda de San Vicente de la Barquera per fer un curs d’una setmana.

Les classes són de dues hores al dia (més que de sobres per acabar trinxadíssims cada dia) i es componen d’una mica d’escalfament i estiraments, una mica de teoria on et van ensenyant mica en mica el material necessari per fer Surf, les parts de la taula i els tipus que hi ha, a posar parafina (bé, això ho fèiem abans de sortir) per no relliscar, a comprovar el bon estat de l’invent (el cable que et lligues al peu per no perdre la taula) a la teva taula, però sobretot quan la taula no és teva, com en aquest cas que te la deixa l’escola (igual que els neoprens) ja que a l’aigua la taula és la vida i si la perds et pots endur un bon ensurt o segons com estigui la mar ni ho expliquis. També s’aprèn a comprovar els corrents, a conèixer els vents, a prendre un punt de referència a la platja per no sortir de l’aigua al cap de Déu, i també les lleis de convivència no escrites amb els surfistes locals, qui té preferència a l’hora d’agafar una onada en funció de cap on trenca l’espuma i aquest tipus de coses per no fer-se mal ni tenir problemes amb ningú.

Finalment entres a l’aigua on els monitors et van corregint la postura, controlen que no perdis el punt de referència i mica en mica passes d’agafar només l’escuma a agafar l’onada abans que trenqui que és quan s’agafa més velocitat i quan es tenen les millors sensacions, i també quan costa més posar-se dret al principi. I fins aquí és on hem arribat en una setmaneta així que tècnicament encara no hem fet surf però hem après a posar-nos drets damunt la taula i fer-ho ràpidament, però francament, si en aquest nivell les sensacions són tan bones ja friso per saber-ne una mica més i poder cavalcar les onades, però de moment encara hem d’empassar-nos molta més aigua fins que això passi…

La gent de l’escola, a més, són tots de puta mare i estan pendents dels alumnes en tot moment, vigilant que ningú s’amargui el primer dia, però el cert és que al curs érem tan nens com no tant nens, ganàpies com nosaltres i alguns encara més grans, uns amb més perícia que d’altres, sobretot a les dones se’ls hi dona bastant bé, i cap dia ningú s’ho va passar malament i absolutament tots tenim ganes de repetir, a diferència de l’Snowboard per exemple, on molta gent després de passar-se un dia sencer a la neu sense poder-se aixecar i ple de cops per tot arreu decideixen deixar-ho. A més, si volies et deixaven el neoprè i una taula fora d’hores del curs perquè poguessis practicar pel teu compte, però amb lo trinxats que acabàvem cada dia i per poder fer les classes l’endemà en bones condicions només la vam agafar l’últim dia per la tarda per fer-nos algunes fotos i acomiadar-nos, de moment, del surf.

Ens ha agradat tant que ja estem mirant preus del neopré d’hivern ja que les millors onades a les platges catalanes són a l’època de tardor-hivern, i buscant alguna taula de segona mà per començar per tal que al curs de l’any que vé dominem perfectament el posar-nos drets i ja ens puguin ensenyar a progressar dins l’aigua.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Travessera per les Muntanyes de Montserrat: ECOS

Des del dia que vaig fer un tast dels caminets, vistes i paisatges meravellosos que ens ofereixen les Muntanyes de Montserrat que tenia ganes de travessar-les de punta a punta (bé, casi casi) a peu.

La idea era poder reunir a quatre persones, de manera que poguéssim anar dos cotxes per aparcar-ne un al Monestir i l’altre al pàrquing de Can Maçana que és des d’on volíem començar. Finalment, però, només vam poder ser tres i vam anar amb un sol cotxe així que després de parar a esmorzar (entrepà de truita i una mitjana com ja va sent habitual…) estàvem decidits a creuar Montserrat per la ruta ecos i tornar al cotxe per algun altre camí o per la mateixa carretera, segons l’hora, abans no se’ns fes de nit. Per sort, un dels que anàvem a les dues horetes de caminar va decidir tornar-se’n així que al final vam estar de sort i ens va portar el cotxe al Monestir per dinar tots junts.

La ruta en sí és molt divertida ja que transcorre per trams molt variats amb alguns passos amb corda i alguna cadena, passos aeris, canals i altiplans amb esplèndides vistes. En general cal estar bé físicament per fer-la i tenir un mínim de força als braços per als passos de corda. I un mapa ! almenys el primer cop… De tota manera a Montserrat estan totes les vies bastant senyalitzades, així que si no us veieu capaços en algun punt sempre “us podeu escapar” i seguir per alguna de més fàcil, o tornar, com va fer el nostre tercer membre.

Tot i portar mapa no el vam haver de fer servir, feia bon dia, era de bon matí, i com que és més emocionant anar descobrint el camí i el paisatge vam decidir que si quedàvem completament perduts ja el miraríem, però si no a l’aventura !

Quan ja portàvem casi quatre horetes de camí, en una cruïlla de fites vam mirar enrere i ens vam adonar que pràcticament erem dalt de Sant Geroni, així que ens vam desviar cap allà i vam acabar de pujar fins dalt per després baixar per les escales corrents com sempre

Ja un cop al Monestir ens vam trobar amb el col·lega del cotxe, vam demanar una birra de mig i ens vam fotre els entrepans que portàvem asseguts al banc d’un dels jardinets que hi ha per allà.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

Passejada per damunt de Vallter 2000

L’altre dia vam anar a fer un tomet per damunt de Vallter 2000, concretament vam seguir la ruta que expliquen els companys de Senderisme i Teca passant pel Pic de la Dona, Bacivers i Bastiments.

Com que no coneixíem la zona, i per arribar-hi tenim unes horetes en cotxe, vam decidir pujar el dia abans per la tarda per quedar-nos a dormir per allà i poder sortir frescos pel matí. La idea inicial era plantar la tenda en algun lloc, però els 5 graus que teníem al arribar i la boira pixanera que s’aixecava al vespre ens va fer desistir de plantar la tenda amb la poca llum que quedava. Per sort, una mica abans d’arribar al pàrquing de Vallter 2000 vam trobar un hostalet on vam poder dormir (i esmorzar) per 22 €.

Ja de bon matí el dia s’aixecava clar i assolellat i el reflex en les roques tan peculiars de la zona dibuixaven un paisatge magnific d’admirar.

La primera part del recorregut es fa resseguint el Torrent de la Portella, que puja (bé baixa) just per la dreta de la foto de dalt. Al cap d’una estoneta ja trobem la fita fronterera i girem cap a la nostra esquerra per encarar el Pic de la Dona.

D’aquí ja vam sortir direcció a l’estany de Bacivers passant pel Coll de la Geganta que és per on més endavant encararíem la baixada. Aquest tros de recorregut és molt planell amb lo qual s’arriba força fresc a l’estany, tot i això vam fer una paradeta a mig camí per menjar una mica de dolç.

Aquí podeu veure l’estany amb un col·lega a prop per poder apreciar-ne les proporcions. És un estany petitet però l’aigua ens va anar de perles per rentar-nos la cara i refrescar-nos una mica ja que el Sol començava a apretar.

Comencem a tirar cap a la dreta des d’aquesta vista de l’estany i de seguida ens trobem amb la Cabana de Pastor feta amb les pedres de la zona que ens marca la ruta de pujada cap a Bacivers.

Un cop dalt vam acabar d’esmorzar bé i descansar una mica per encarar finalment la pujada a Bastiments, que des d’aquí ja no ens queda a gaire desnivell i la pujada per les pedres, pedres i més pedres és bastant divertida.

Ara bé, un cop dalt, suposo que pel dia tant maco que feia i l’època en que estem, allò semblava la rambla lo qual trenca una mica el romanticisme del moment, però alhora ens van poder fer una foto als tres que anàvem, que també és bonic.

Després de fer el glopet i de parlar una mica amb la gent d’allà per conèixer altres rutes possibles per al pròxim cop, i gaudir una mica de les vistes, vam encarar la baixada decidits a dinar a baix.

La baixada va ser bastant divertida tot i que s’ha d’anar una mica amb compte ja que en algun lloc la mica de grava que hi ha fa que rellisquis una mica. Quan ja queda poquet per arribar a baix ens trobem amb una font que, tot i estar marcada en una pedra, queda una mica amagada, i de fet els meus amics que en aquell moment anaven davant se la van passar de llarg.

En general és una passejada molt bonica i sense massa dificultat ni desnivells molt pronunciats, això si, si hi aneu per l’Agost com nosaltres i us fa bon dia, porteu-vos força aigua i una mica de protecció solar per als braços i la cara ja que, excepte en el tros de pujada i per la hora que era, no trobareu cap ombra en tot el camí.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra