Quan preguntes a la providència, les respostes es presenten de forma ben inusual, només cal estar alerta, i quan la trobes no pots sinó riure, no una rialla simple, o un somriure interior, un riure com si de cop entenguessis que sigui quina sigui la pregunta, tant del passat, present o futur, allò que havia de ser, que és, o que serà, va ser perfecte, és perfecte, o serà perfecte tal com sigui. Quan això passa no pots sinó riure.

No us posaré la pregunta, perquè és massa personal, però aquí teniu la resposta que em va fer riure plenament una bona estona, i en deixar de riure vaig començar a filmar, així que compteu l’estona que feia que girava, i en marxar, la vaig deixar girant i girant, com la Vida mateixa: