No Manifestat

Abisme perceptiu

Només cal una paraula teva per imaginar-me mil mons amb tu. Passar-me nits senceres en vetlla amb el simple record d’una mirada. Els dies passen i l’esperança es dissipa, però llavors, quan estic a punt de passar pàgina, els nostres somriures es retroben, i el meu univers es torna a revolucionar, però en realitat tot segueix igual. I quan et sento per paraules d’altri, l’angoixa em corroeix només de pensar que potser t’he perdut per sempre, però no és això el que vull en realitat? Poder oblidar-te, o almenys aconseguir desfer l’encanteri que em té empresonat.

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra

No Manifestat

Gira que gira

Quan preguntes a la providència, les respostes es presenten de forma ben inusual, només cal estar alerta, i quan la trobes no pots sinó riure, no una rialla simple, o un somriure interior, un riure com si de cop entenguessis que sigui quina sigui la pregunta, tant del passat, present o futur, allò que havia de ser, que és, o que serà, va ser perfecte, és perfecte, o serà perfecte tal com sigui. Quan això passa no pots sinó riure.

No us posaré la pregunta, perquè és massa personal, però aquí teniu la resposta que em va fer riure plenament una bona estona, i en deixar de riure vaig començar a filmar, així que compteu l’estona que feia que girava, i en marxar, la vaig deixar girant i girant, com la Vida mateixa:

Si t'ha agradat l'article pots convidar-me a una birra