La gent viu esperant que passi alguna cosa i es lamenten de veure contínuament notícies sobre desgracies, guerres, assassinats, fam, pobresa i se senten impotents o desil·lusionats perquè no passa res, quan de fet, si que passa quelcom, passa que, per exemple, el fet que ens arribin aquestes notícies o aquesta informació, meticulosament seleccionada, ens provoca aquest sentiment d’impotència i desencís fent que la gent abandoni els seus somnis «classificant-los» i ofegant el seu potencial des de ben petits.
La única cosa que ens ha donat la natura sobre la que tenim el control absolut és el pensament individual de cadascú, per tant, no es pot esperar que passi res a fora que ens faci canviar o que ens faci sentir millor, l’únic canvi veritable surt de dins de les persones, allò en lo que pensem, conscient o inconscientment, el nostre cos ho experimenta en forma d’emocions. El desencís és el símptoma de que alguna cosa no va bé, però no serveix de res buscar a fora, cal buscar dins.
La gent viu perduda esperant que passi alguna cosa que els faci sentir millor amb la falsa il·lusió que en un altre lloc, o amb altres condicions, que si tinguessin això o allò, si trobessin l’amor, una feina millor pagada o un ascens, o en general qualsevol cosa o situació que es trobi en un altre lloc o en un altre temps diferent al moment present els farà (o els feia) estar millor. Això els fa anar amb presses per la vida deixant les coses realment importants per un altre moment, viuen distrets i sovint immersos en els seus propis pensaments, deixen passar les oportunitats per por al canvi, s’obliden de qui són i fins i tot utilitzen i es deixen portar per les opinions dels altres per por a ser criticats. S’aferren tant a les seves idees, a allò que tenen, a la pròpia parella (o millor dit, a la imatge que tenen d’ell o d’ella), que viuen eclipsats en un món autoimposat, autoconstruït i il·lusori on se senten segurs i «ataquen» sense pietat a qualsevol que, per dir-ho d’alguna manera, els hi trenqui els seus propis esquemes.
Pregunteu a la gent del vostre voltant i a vosaltres mateixos, què és allò que més desitges en aquesta vida? Estic segur que la majoria de les respostes que obtindreu seran iguals (diners, família, llar). Dels que responguin diners pregunteu-los perquè els volen. Dels que desitgin altres coses pregunteu, què estàs fent en aquest moment per aconseguir-ho? La majoria diran res, però ho adornaran amb mil justificacions que s’han de fer a ells mateixos per no sentir-se desgraciats. Dels que ja hi estiguin fent alguna cosa, feu-ne un seguiment (seran molt pocs), i veureu que els que no abandonen davant dels fracassos, són perseverants i treballen amb tot l’esforç i l’emoció de que son capaços per allò en lo que creuen, no es deixen influenciar per crítiques (sovint amagades i sempre fruït de l’enveja ni que no es reconegui) i segueixen perseguint el seu somni passi el que passi, l’acaben assolin amb èxit i sovint abans del que sembla possible.
No deixis de somiar mai, perquè només tu pots fer que passi allò que esperes, tot neix d’un desig, si us plau, no l’abandonis. Cadascú té un somni diferent i propi de manera que hi ha lloc per tothom en aquesta vida, però ningú no ho farà per tu. Només tu tens aquesta responsabilitat sobre tu mateix i la teva vida, tens la responsabilitat de portar a aquest món allò que guardes a dins per tal que tots ho puguem gaudir, no deixis que mori amb tu, no ho deixis per un altre moment, el millor moment (i únic) de la teva vida és ara mateix, sempre ho ha estat i sempre ho serà, perquè res no passa fora d’ara mateix per tant no t’hi capfiquis i llençat d’una vegada.
Volia deixar un comentari en aquest altre post però m’ha sortit això.
El que em fot una mica és que es classifiqui als que fem Snow amb el Rap i la roba ample i pija que porten el jovent d’ara que van a ensenyar tot el material nou que es compren cada any, no tinc res en contra d’aquesta música ni de la roba, però si dels tòpics que tot ho espatllen. A nosaltres ens agrada més el Heavy Metal i la música Punk (i ja fa més de tretze anys que hi pugem), no canvio el material fins que rebenta, i tan me fa que la roba sigui ample o estreta o maca o lletja, lo important és no passar fred, tenir uns bons guants, preferiblement manoples, però si feu servir guants millor que us sobri entre mig i un centímetre de dit.