Fa molt de temps, quan encara devia tenir onze o dotze anys i anava de vacances amb un cosí meu de la mateixa edat que jo i mons tiets, que vam estar un any a Astúries. Recordo que ens van comprar un bodyboard que havíem de compartir entre els dos. Aquell va ser el primer cop que vaig poder comprovar la força de les onades del Cantàbric i encara tinc gravat a la memòria l’emoció i les sensacions que es tenen quan agafes una bona onada i et pren a tota velocitat per damunt dels caps dels banyistes.
Han passat quasi vint anys des d’aleshores però encara tenia aquella espina clavada, sobretot després de començar a fer Snowboard, de tornar a veure aquell mar, aquelles meravelloses platges que apareixen i desapareixen amb les marees, la força d’aquelles onades, però aquest cop amb una taula de Surf als peus.
Però no ha estat fins aquest any que he trobat algú amb qui anar-hi i les circumstàncies ho han permès que he pogut, per fi, fer Surf. I sincerament us he de dir que ha estat una de les experiències més emocionants i divertides que he tingut mai.
La única cosa que em feia respecte era el Mar, s’ha de conèixer el Mar, les corrents, les marees, el fons, els vents i les zones bones de la platja on entres, per això ens vam apuntar a l’escola de surf Buena Onda de San Vicente de la Barquera per fer un curs d’una setmana.
Les classes són de dues hores al dia (més que de sobres per acabar trinxadíssims cada dia) i es componen d’una mica d’escalfament i estiraments, una mica de teoria on et van ensenyant mica en mica el material necessari per fer Surf, les parts de la taula i els tipus que hi ha, a posar parafina (bé, això ho fèiem abans de sortir) per no relliscar, a comprovar el bon estat de l’invent (el cable que et lligues al peu per no perdre la taula) a la teva taula, però sobretot quan la taula no és teva, com en aquest cas que te la deixa l’escola (igual que els neoprens) ja que a l’aigua la taula és la vida i si la perds et pots endur un bon ensurt o segons com estigui la mar ni ho expliquis. També s’aprèn a comprovar els corrents, a conèixer els vents, a prendre un punt de referència a la platja per no sortir de l’aigua al cap de Déu, i també les lleis de convivència no escrites amb els surfistes locals, qui té preferència a l’hora d’agafar una onada en funció de cap on trenca l’espuma i aquest tipus de coses per no fer-se mal ni tenir problemes amb ningú.
Finalment entres a l’aigua on els monitors et van corregint la postura, controlen que no perdis el punt de referència i mica en mica passes d’agafar només l’escuma a agafar l’onada abans que trenqui que és quan s’agafa més velocitat i quan es tenen les millors sensacions, i també quan costa més posar-se dret al principi. I fins aquí és on hem arribat en una setmaneta així que tècnicament encara no hem fet surf però hem après a posar-nos drets damunt la taula i fer-ho ràpidament, però francament, si en aquest nivell les sensacions són tan bones ja friso per saber-ne una mica més i poder cavalcar les onades, però de moment encara hem d’empassar-nos molta més aigua fins que això passi…
La gent de l’escola, a més, són tots de puta mare i estan pendents dels alumnes en tot moment, vigilant que ningú s’amargui el primer dia, però el cert és que al curs érem tan nens com no tant nens, ganàpies com nosaltres i alguns encara més grans, uns amb més perícia que d’altres, sobretot a les dones se’ls hi dona bastant bé, i cap dia ningú s’ho va passar malament i absolutament tots tenim ganes de repetir, a diferència de l’Snowboard per exemple, on molta gent després de passar-se un dia sencer a la neu sense poder-se aixecar i ple de cops per tot arreu decideixen deixar-ho. A més, si volies et deixaven el neoprè i una taula fora d’hores del curs perquè poguessis practicar pel teu compte, però amb lo trinxats que acabàvem cada dia i per poder fer les classes l’endemà en bones condicions només la vam agafar l’últim dia per la tarda per fer-nos algunes fotos i acomiadar-nos, de moment, del surf.
Ens ha agradat tant que ja estem mirant preus del neopré d’hivern ja que les millors onades a les platges catalanes són a l’època de tardor-hivern, i buscant alguna taula de segona mà per començar per tal que al curs de l’any que vé dominem perfectament el posar-nos drets i ja ens puguin ensenyar a progressar dins l’aigua.
La idea era poder reunir a quatre persones, de manera que poguéssim anar dos cotxes per aparcar-ne un al Monestir i l’altre al pàrquing de Can Maçana que és des d’on volíem començar. Finalment, però, només vam poder ser tres i vam anar amb un sol cotxe així que després de parar a esmorzar (entrepà de truita i una mitjana com ja va sent habitual…) estàvem decidits a creuar Montserrat per la ruta ecos i tornar al cotxe per algun altre camí o per la mateixa carretera, segons l’hora, abans no se’ns fes de nit. Per sort, un dels que anàvem a les dues horetes de caminar va decidir tornar-se’n així que al final vam estar de sort i ens va portar el cotxe al Monestir per dinar tots junts.
