Erem a la feina i ens vam moure en massa per anar a definir una nova funcionalitat de la aplicació amb la que estem treballant, per integrar-nos amb el sistema extern de la gent a la que anàvem a veure.

Ajuntant unes quantes taules improvisem la reunió en mig d’una sala plena de gent, massa soroll per definir res, cadascú parlava de lo seu, i aleshores va aparèixer l’Erika, d’aparença juvenil, pell fina, mirada fixa i il·luminada, que parlava un català quasi perfecte amb la seva veu dolça i un accent exòtic que li donava el toc de gràcia a aquella bellesa que se m’havia assegut al costat.

Cap dels dos no va tornar a intervenir. De fet, mentre els altres discutien els ets i uts del projecte, nosaltres vam congeniar fen-nos comentaris a cau d’orella fins al punt que abans d’acabar la reunió ja havíem tingut el primer contacte, galta contra galta, amb una tendresa que encara em fa tremolar cada vegada que la recordo…

No sabíem molt bé què ens havia passat, només recordo que havia de marxar, vaig guardar-ho tot a la motxilla i quan la vaig veure asseguda al sofà del hol m’hi vaig asseure al costat per acomiadar-me, ens vam mirar, i ens vam fer un dels petons més dolços que recordo haver tingut mai.

Aleshores m’he despertat de la migdiada, amb els llavis encara humits i una sensació de nostàlgia com si hagués estat de debó. Avui ha estat el primer cop que recordo un somni on hi surt algú que no coneixia, que no havia vist mai abans, i que m’ha captivat més que qualsevol persona viva que conec fins ara. Però em sento tranquil Erika, perquè sé que gaudiràs de la felicitat més absoluta aquí, al món dels somnis on m’has vingut a trobar.