No Manifestat · No Política

10.000 catalans a Brussel·les per reivindicar el dret d’autodeterminació !

Aquest és un post de suport i difusió d’aquesta iniciativa apareguda els darrers dies al facebook, i com que no he estat mai a Brussel·les em sembla un molt bon motiu per anar-hi 😉

Tal com diu la descripció del grup http://www.facebook.com/group.php?gid=25635198441:

Us imagineu 10.000 catalans amb estelades tot un dia per Brussel·les reivindicant el dret d’autodeterminació ?

Quin cap de setmana! Totes les TV i els diaris s’en farien ressò!

Només cal concretar una data.

(Proposta, no vinculada a cap partit polític, sorgida com a resposta a l’article “Perplex, jo?” de Enric Canela i el comentaris de Francesc JP i de Manel Picó, al Bloc Gran del Sobiranisme (BlocGran.cat): http://blocgran.cat/?p=187 )

M’imagino això i molt més perquè crec en el cor de la societat civil catalana més que en qualsevol altre cosa, i sé que sóm capaços d’arribar allà on volguem sempre i quan els nostres polítics es quedin a casa (o a la foguera), repeteixo, sempre i quan els nostres polítics es quedin a casa (o a la foguera). Tot i que des de la meva percepció, els polítics no són nostres, ni que ens ho vulguin fer creure no ho són, són “seus” (o de ellos si ho preferiu) i així ens mantenen calladets.

No Manifestat

Primeres experiències amb el Surf

Fa molt de temps, quan encara devia tenir onze o dotze anys i anava de vacances amb un cosí meu de la mateixa edat que jo i mons tiets, que vam estar un any a Astúries. Recordo que ens van comprar un bodyboard que havíem de compartir entre els dos. Aquell va ser el primer cop que vaig poder comprovar la força de les onades del Cantàbric i encara tinc gravat a la memòria l’emoció i les sensacions que es tenen quan agafes una bona onada i et pren a tota velocitat per damunt dels caps dels banyistes.

Han passat quasi vint anys des d’aleshores però encara tenia aquella espina clavada, sobretot després de començar a fer Snowboard, de tornar a veure aquell mar, aquelles meravelloses platges que apareixen i desapareixen amb les marees, la força d’aquelles onades, però aquest cop amb una taula de Surf als peus.

Però no ha estat fins aquest any que he trobat algú amb qui anar-hi i les circumstàncies ho han permès que he pogut, per fi, fer Surf. I sincerament us he de dir que ha estat una de les experiències més emocionants i divertides que he tingut mai.

Vistes de la platja des de la zona de Gerra
Vistes de la platja des de la zona de Gerra

La única cosa que em feia respecte era el Mar, s’ha de conèixer el Mar, les corrents, les marees, el fons, els vents i les zones bones de la platja on entres, per això ens vam apuntar a l’escola de surf Buena Onda de San Vicente de la Barquera per fer un curs d’una setmana.

Les classes són de dues hores al dia (més que de sobres per acabar trinxadíssims cada dia) i es componen d’una mica d’escalfament i estiraments, una mica de teoria on et van ensenyant mica en mica el material necessari per fer Surf, les parts de la taula i els tipus que hi ha, a posar parafina (bé, això ho fèiem abans de sortir) per no relliscar, a comprovar el bon estat de l’invent (el cable que et lligues al peu per no perdre la taula) a la teva taula, però sobretot quan la taula no és teva, com en aquest cas que te la deixa l’escola (igual que els neoprens) ja que a l’aigua la taula és la vida i si la perds et pots endur un bon ensurt o segons com estigui la mar ni ho expliquis. També s’aprèn a comprovar els corrents, a conèixer els vents, a prendre un punt de referència a la platja per no sortir de l’aigua al cap de Déu, i també les lleis de convivència no escrites amb els surfistes locals, qui té preferència a l’hora d’agafar una onada en funció de cap on trenca l’espuma i aquest tipus de coses per no fer-se mal ni tenir problemes amb ningú.

Miki acabant de posar-se dret
Miki acabant de posar-se dret

Finalment entres a l’aigua on els monitors et van corregint la postura, controlen que no perdis el punt de referència i mica en mica passes d’agafar només l’escuma a agafar l’onada abans que trenqui que és quan s’agafa més velocitat i quan es tenen les millors sensacions, i també quan costa més posar-se dret al principi. I fins aquí és on hem arribat en una setmaneta així que tècnicament encara no hem fet surf però hem après a posar-nos drets damunt la taula i fer-ho ràpidament, però francament, si en aquest nivell les sensacions són tan bones ja friso per saber-ne una mica més i poder cavalcar les onades, però de moment encara hem d’empassar-nos molta més aigua fins que això passi…

Miki i Diego amb les malibú
Miki i Diego amb les malibú

La gent de l’escola, a més, són tots de puta mare i estan pendents dels alumnes en tot moment, vigilant que ningú s’amargui el primer dia, però el cert és que al curs érem tan nens com no tant nens, ganàpies com nosaltres i alguns encara més grans, uns amb més perícia que d’altres, sobretot a les dones se’ls hi dona bastant bé, i cap dia ningú s’ho va passar malament i absolutament tots tenim ganes de repetir, a diferència de l’Snowboard per exemple, on molta gent després de passar-se un dia sencer a la neu sense poder-se aixecar i ple de cops per tot arreu decideixen deixar-ho. A més, si volies et deixaven el neoprè i una taula fora d’hores del curs perquè poguessis practicar pel teu compte, però amb lo trinxats que acabàvem cada dia i per poder fer les classes l’endemà en bones condicions només la vam agafar l’últim dia per la tarda per fer-nos algunes fotos i acomiadar-nos, de moment, del surf.

Tornarem segur
Tornarem segur

Ens ha agradat tant que ja estem mirant preus del neopré d’hivern ja que les millors onades a les platges catalanes són a l’època de tardor-hivern, i buscant alguna taula de segona mà per començar per tal que al curs de l’any que vé dominem perfectament el posar-nos drets i ja ens puguin ensenyar a progressar dins l’aigua.

No Manifestat

Travessera per les Muntanyes de Montserrat: ECOS

Des del dia que vaig fer un tast dels caminets, vistes i paisatges meravellosos que ens ofereixen les Muntanyes de Montserrat que tenia ganes de travessar-les de punta a punta (bé, casi casi) a peu.

La idea era poder reunir a quatre persones, de manera que poguéssim anar dos cotxes per aparcar-ne un al Monestir i l’altre al pàrquing de Can Maçana que és des d’on volíem començar. Finalment, però, només vam poder ser tres i vam anar amb un sol cotxe així que després de parar a esmorzar (entrepà de truita i una mitjana com ja va sent habitual…) estàvem decidits a creuar Montserrat per la ruta ecos i tornar al cotxe per algun altre camí o per la mateixa carretera, segons l’hora, abans no se’ns fes de nit. Per sort, un dels que anàvem a les dues horetes de caminar va decidir tornar-se’n així que al final vam estar de sort i ens va portar el cotxe al Monestir per dinar tots junts.

La ruta en sí és molt divertida ja que transcorre per trams molt variats amb alguns passos amb corda i alguna cadena, passos aeris, canals i altiplans amb esplèndides vistes. En general cal estar bé físicament per fer-la i tenir un mínim de força als braços per als passos de corda. I un mapa ! almenys el primer cop… De tota manera a Montserrat estan totes les vies bastant senyalitzades, així que si no us veieu capaços en algun punt sempre “us podeu escapar” i seguir per alguna de més fàcil, o tornar, com va fer el nostre tercer membre.

Tot i portar mapa no el vam haver de fer servir, feia bon dia, era de bon matí, i com que és més emocionant anar descobrint el camí i el paisatge vam decidir que si quedàvem completament perduts ja el miraríem, però si no a l’aventura !

Quan ja portàvem casi quatre horetes de camí, en una cruïlla de fites vam mirar enrere i ens vam adonar que pràcticament erem dalt de Sant Geroni, així que ens vam desviar cap allà i vam acabar de pujar fins dalt per després baixar per les escales corrents com sempre 😉

Ja un cop al Monestir ens vam trobar amb el col·lega del cotxe, vam demanar una birra de mig i ens vam fotre els entrepans que portàvem asseguts al banc d’un dels jardinets que hi ha per allà.

No Manifestat

Passejada per damunt de Vallter 2000

L’altre dia vam anar a fer un tomet per damunt de Vallter 2000, concretament vam seguir la ruta que expliquen els companys de Senderisme i Teca passant pel Pic de la Dona, Bacivers i Bastiments.

Com que no coneixíem la zona, i per arribar-hi tenim unes horetes en cotxe, vam decidir pujar el dia abans per la tarda per quedar-nos a dormir per allà i poder sortir frescos pel matí. La idea inicial era plantar la tenda en algun lloc, però els 5 graus que teníem al arribar i la boira pixanera que s’aixecava al vespre ens va fer desistir de plantar la tenda amb la poca llum que quedava. Per sort, una mica abans d’arribar al pàrquing de Vallter 2000 vam trobar un hostalet on vam poder dormir (i esmorzar) per 22 €.

Ja de bon matí el dia s’aixecava clar i assolellat i el reflex en les roques tan peculiars de la zona dibuixaven un paisatge magnific d’admirar.

Coll de Menet

La primera part del recorregut es fa resseguint el Torrent de la Portella, que puja (bé baixa) just per la dreta de la foto de dalt. Al cap d’una estoneta ja trobem la fita fronterera i girem cap a la nostra esquerra per encarar el Pic de la Dona.

Coronant el Pic de la Dona amb Bastimets i Bacivers de fons

D’aquí ja vam sortir direcció a l’estany de Bacivers passant pel Coll de la Geganta que és per on més endavant encararíem la baixada. Aquest tros de recorregut és molt planell amb lo qual s’arriba força fresc a l’estany, tot i això vam fer una paradeta a mig camí per menjar una mica de dolç.

Aquí podeu veure l’estany amb un col·lega a prop per poder apreciar-ne les proporcions. És un estany petitet però l’aigua ens va anar de perles per rentar-nos la cara i refrescar-nos una mica ja que el Sol començava a apretar.

Comencem a tirar cap a la dreta des d’aquesta vista de l’estany i de seguida ens trobem amb la Cabana de Pastor feta amb les pedres de la zona que ens marca la ruta de pujada cap a Bacivers.

Un cop dalt vam acabar d’esmorzar bé i descansar una mica per encarar finalment la pujada a Bastiments, que des d’aquí ja no ens queda a gaire desnivell i la pujada per les pedres, pedres i més pedres és bastant divertida.

Ara bé, un cop dalt, suposo que pel dia tant maco que feia i l’època en que estem, allò semblava la rambla lo qual trenca una mica el romanticisme del moment, però alhora ens van poder fer una foto als tres que anàvem, que també és bonic.

Després de fer el glopet i de parlar una mica amb la gent d’allà per conèixer altres rutes possibles per al pròxim cop, i gaudir una mica de les vistes, vam encarar la baixada decidits a dinar a baix.

La baixada va ser bastant divertida tot i que s’ha d’anar una mica amb compte ja que en algun lloc la mica de grava que hi ha fa que rellisquis una mica. Quan ja queda poquet per arribar a baix ens trobem amb una font que, tot i estar marcada en una pedra, queda una mica amagada, i de fet els meus amics que en aquell moment anaven davant se la van passar de llarg.

En general és una passejada molt bonica i sense massa dificultat ni desnivells molt pronunciats, això si, si hi aneu per l’Agost com nosaltres i us fa bon dia, porteu-vos força aigua i una mica de protecció solar per als braços i la cara ja que, excepte en el tros de pujada i per la hora que era, no trobareu cap ombra en tot el camí.

Internet · No Manifestat · No Política

On eres tu?

Tots els ciutadans de l’Estat Ecspanyol som uns delinqüents. I a partir de setembre és possible que tots els ciutadans de la Calamitat Europea també ho siguem. Mentre estant pots seguir rascant-te la panxa com has fet fins ara i anar preparant el discurset que li donaràs als teus fills quan et preguntin: “Papa, com és que no puc expressar les meves idees públicament? Com és que us vau deixar prendre la llibertat que ja tenieu per aquells a qui vosaltres mateixos vau votar? On eres tu?”.

Només recorda que molts dels nostres predecessors vàren donar la vida perquè avui tu puguis gaudir d’aquesta llibertat. Ara tens l’oportunitat de lluitar per allò que et digui la teva consciència, i no et cal morir, ni tan sols et cal utilitzar la violència. La única cosa que et cal és tenir el valor de parlar, no miris cap a un altra banda si us plau, deixa de rascar-te la panxa, deixa de ser un robot subproducte de la societat capitalista. Si tens por que et prenguin la casa per no poder pagar la hipoteca, més por t’hauria de fer que et prenguin la única llibertat que per naturalesa és teva i només teva, la llibertat d’expressar-te lliurement.

Però, espereu un moment… Totes aquestes mesures que voten els Paleolítics cal que algú les implementi, cal que una sèrie d’enginyers i tècnics en fàcin el desplegament, si et toca només cal que t’hi neguis, fes-ho pels teus fills o fes-ho pels teus pares o per tu mateix. No deixis que t’enganyin argumentant que és per lluitar contra el terrorisme, o contra la pornografia infantil, perquè tant el terrorisme com la pornografia infantil passen fora de la xarxa, perquè si això tira endavant estic absolutament convençut que no acabarà amb el terrorisme ni molt menys amb la pornografia infantil, aleshores quin serà el següent pas? omplir els carrers i les cases amb micròfons i càmeres? O ja ens està passant?

No Manifestat

Les carmanyoles viatgeres

Tot va començar amb un clau a la roda del darrere de la meva moto, degut al qual vaig haver d’agafar el tren per anar a la feina. Potser feia uns quants dies que li portava, però justament me’n vaig adonar aquell matí abans de marxar, així que em vaig canviar i vaig anar a buscar el tren.

Un dels companys de la feina, que també va alternant entre transport públic i el vehicle propi, justament aquell dia anava en tren. Ell puja unes quantes parades més a prop de BCN i aquell dia el vaig veure com se li tancaven les portes als morros.

Així que, inevitablement, més tard a la feina, me’n vaig anar a enfotrement una mica. Passat el catxondeo amb els companys el tio em diu: -Hòstia, te raó que vas amb la mateixa línia que jo…- I m’explica que el dia anterior s’havia deixat la típica bossa amb les carmanyoles al tren i em demana que pregunti a l’estació on jo baixo si l’han trobada. Accepto desinteressadament. Me la descriu amb pèls i senyals i m’informa del contingut per tal que la pugui demanar “en propietat”.

Les tornades amb tren els divendres a la tarda es fan eterns, i com el cap ja està al cap de setmana, i coneixent-me a mi, era fàcil que m’oblidés de preguntar per les carmanyoles, però just arribar a l’estació se’m va encendre la llumeta:
– Mira, que l’altre dia em vaig deixar les carmanyoles i era per veure si algú les havia deixat aquí. –
– Les carmanyoles soles, o bossa i tot? –
Li descric la bossa i, per sorpresa meva em diu:
– Doncs vina per aquí darrere que te la dono. –

Al sortir de l’estació, miro el mòbil, però no tenia el telèfon del col·lega, així que vaig pensar d’enviar-li un email, més que res, perquè no la busqués més… El missatge era curt i concret i escrit a tota pressa, que som divendres i les birres esperen…:

Tio, he trobat la teva bossa amb les carmanyoles (o una d’igual jejeje), dilluns te la porto.
Salut i bon cap de setmana !
Miki

Ja érem dilluns al matí, collons quin cap de setmana més curt (pensament recurrent dels dilluns, ja se sap), però el col·lega no hi era i li vaig deixar damunt la seva taula.

Així que dimarts, collons quina setmana més llarga (pensament recurrent dels dimarts, ja se sap), me’l trobo i em diu:
– Tio, mersi per la bossa, però saps que al missatge em deies: … blabla (o una d’igual)? –
– Sí –
Doncs era una d’igual. –
– Què? Jajajaja –

Alguns pensareu, joder quina pèrdua de temps, però ho he hagut d’escriure perquè: Quines probabilitats hi havia que s’encadenèssin tot aquest seguit de coincidències? Quines probabilitats hi havia que el mateix dia, a la mateixa línia de tren, dues persones es deixin dues carmanyoles iguals (cadascú la seva) al tren? I el més sorprenent és com un missatge escrit tal com flueix de la ment, a tota pressa per poder marxar, pronostica, i a més ho emmarca en uns parèntesis, que el que vaig trobar era una carmanyola igual que la que buscava?

No Manifestat

Curiositat sobre les bastides

Avui m’he estat fixant amb la gent que passa per la cera i es troben amb una bastida d’aquestes per arreglar la façana exterior, i m’he adonat que la gran majoria evita passar per sota i passen pel costat. Potser per algun tipus de superstició estranya, qui sap.

Bastida Donkey Kong

El cas és que he mirat amunt i he observat minuciosament com estan muntades aquestes bastides i com treballaven els operaris durant una estoneta i sincerament, si ha de caure alguna cosa o la bastida mateixa, de ben segur que caurà pel costat o cap al costat però mai per sota…

Lo més bo, per això, em va passar un dia a mi mateix, que per passar per sota d’una d’aquestes bastides no hi cabia, m’arribava a l’alçada de la barbeta i això que faig metre setanta i pico (res de l’altre món). Llavors van sortir un parell de treballadors peruans (crec) de metre i mig, i no em vaig poder aguantar les ganes de riure, no d’ells, sinó de que l’havien muntat a la seva mida.

Diners · No Manifestat

Mentalitats, actituds i conseqüències

L’altre dia un col·lega se’m va enfadar perquè a mi no em feia res haver convidat a una persona “més rica” que nosaltres, ho fico entre cometes ja que, descartats tots els altres motius, sembla que l’enveja i el rancor (i l’alcohol com a catalitzador) el van fer saltar.

No sóc persona d’enfadar-me, però sembla que en alguns casos el dir les coses pel seu nom provoca malestar en els demés, i això és el que va passar quan li vaig dir al col·lega: “Per què no li deies a ell quan el tenies aquí que és un gorrer en comptes d’atabalar-me a mi?” i aleshores em va deixar anar tota la merda. Ni el culpo ni jutjaré cap actitud ja que accepto a la gent tal com és, i a més aquest post no va d’això.

Tornant al tema principal, aquest col·lega sempre es queixa que no té pasta, i sempre tracta als que si que en tenen amb rancor, ja que a més té dues feines i no hi ha manera que aixequi cap. D’altra banda, les persones de qui es queixa totes tenen negoci propi que han aixecat des de zero amb els seus propis mitjans, i pel tipus d’activitat que fan acostumen a treballar caps de setmana i festius. Potser algun ha rebut ajuda externa o familiar a l’hora d’iniciar els seus negocis però el que és clar és que l’han fet créixer i el mantenen ells.

Vaja vaja, doncs aquí ho tenim, ja hem trobat el motiu del seu malestar, l’enveja per la sort dels qui tenen més que ell. Però us diré una cosa, jo no crec en la sort, ni crec en les casualitats, ni em capfico amb el perquè de les coses. El que si que m’he adonat, sobretot en aquest últim any, és que totes les circumstàncies de la meva Vida les he escollit jo, conscient o inconscientment, però que en última instància són degudes als meus pensaments, il·lusions, somnis, i els dubtes i pors més obscures de la meva ment.

Aleshores, el fet de prendre consciència d’aquest fet m’ha permès canviar radicalment la manera de mirar el món i l’actitud en front del que hi passa, així que vaig començar a mostrar agraïment per totes les coses i persones que envolten la meva Vida i que em donen un motiu per l’alegria. A més, observant a les persones del meu voltant, sobretot les més properes a mi, em vaig adonar que aquells que creuen tenir mala sort, tenen mala sort; els que es creuen afortunats, ho són; els que sempre es queixen de dolors o malalties i a més creuen, o diuen, que “el seu mal de panxa és diferent”, sempre s’acaben posant malalts de tot i triguen més a refer-se; el mateix per l’Amor i les relacions, el mateix pels diners, el mateix per tot.

A partir d’aquesta observació apareix un dels dubtes del destí: Tot el que ens passa és el que ens fa sentir d’una manera o d’una altra? O el fet de sentir-te d’una manera o d’una altra fa que et passin unes coses o unes altres? Portava tota la vida deixant-me portar per les emocions que em provocaven coses externes, de manera que vaig decidir experimentar amb mi mateix, vaig prendre el control sobre les emocions i em vaig permetre tornar a somiar, i oh miracle, no perdó, jo no crec en els miracles, i oh casualitats de la vida, no, tampoc crec en les casualitats, sigui com sigui com ho vulguem anomenar se’m van començar a presentar oportunitats dels llocs més insospitats, vaig començar a coincidir amb les persones adequades, gent coneguda amb qui mai abans havia parlat i de cop i volta, fruït de mantenir-hi una conversa et crea noves idees, noves perspectives, noves esperances, noves oportunitats, tot sempre encaminat a assolir els meus somnis.

Una part important i que sovint sembla complicada és eliminar els dubtes, no obstant, si primer eliminem els mites que ens ha imposa la societat al llarg dels temps la majoria de dubtes desapareixen, i amb una mica de pràctica i una mentalitat oberta els que queden perden tot el seu poder d’influenciar-nos.

M’he permès de fer una petita llista amb aquests mites, aprofitant les frases i creences de les persones que he observat:

  • “Putos ricatxons”, o “Clar, com que la seva família te pasta”, o “Des de que té diners que no l’hem vist més, doncs que li donin”, o múltiples variacions. En canvi tots es queixen de la seva mala economia, doncs bé, tan costa alegrar-se per l’èxit dels demés? no us heu plantejat mai que si aquesta persona no s’hagués allunyat de la vostra influència negativa fruït d’aquestes creences que van calant al subconscient, mai no hagués triomfat? Com pots pretendre dir que vols més diners, si per dintre segueixes pensant que la gent amb diners són males persones? Això és un contrasentit i et manté engabiat dins la teva mentalitat recurrent i viuràs insatisfet de per vida.
  • “Sempre tinc mala sort”, o “No tinc sort amb les dones”, o bàsicament, atribuir i classificar allò que et passa amb la sort, bona o dolenta. Com he dit abans no hi crec en la sort, a més, les coses no són ni bones ni dolentes, aquest judici és intern i subjectiu, les coses són les que són i el millor, amb diferència, és acceptar-les, el que et permet actuar en comptes de reaccionar.
  • “És que jo això, és que jo lo altre”. Treu-te del cap aquesta idea egotista del jo que l’únic que aconsegueix és separar-te de la realitat. No ets diferent de la resta, no vius separat del món que t’envolta, o dit d’una altra manera, com que tothom és únic, fins i tot tu, tots tenim les “nostres coses”, però francament, a mi els teus “És que jo” m’importen un cogombre.
  • “Si no fos per… la dona, la feina, la hipoteca, que visc aquí o allà, que sóc així o axà, etc”. Així doncs, condiciones l’assoliment dels teus desitjos a factors externs i necessites justificar-te per no sentir-te imbècil? T’estàs limitant a tu mateix, deixa de queixar-te i pren mesures, elimina el “Si no fos per…” de la teva ment i de les teves converses i et sorprendràs amb tot el que pots arribar a fer o a ser!
  • “Viure en la pobresa t’obre les portes del cel”, o bé “Els diners no donen la felicitat”. Però la majoria de gent que utilitza aquestes frases, ni són felices ni molt menys tenen diners. Quin mal tenen els diners? el dolent és l’avarícia, l’egoisme i l’enveja, però no pas els diners en si mateixos. Jo crec que els diners són bons, són molt bons, i es poden fer moltes coses molt bones amb els diners, no obstant, lo important és que per si mateixos no tenen cap valor, i el que et donarà els diners que desitges és el valor que tu aportis a canvi, ja que si t’apalanques i et resignes viuràs condemnat a utilitzar frases d’aquestes.

De segur que si estàs una mica alerta els propers dies en trobaràs moltes més, però ara podràs detectar-les per tu mateix i deixaràs d’assumir-les com a certes, ja no influenciaran els teus actes ni pensaments, i mica en mica seràs una mica més lliure, i l’abundància vindrà a tu per totes bandes, estàs preparat per acceptar-la plenament?

Un últim advertiment, la por al fracàs i els dubtes que genera. T’ajudarà pensar que el fracàs no existeix, pensa en el fracàs com un senyal que t’està dient: “Per aconseguir això que desitges t’hi has d’esforçar més”, així doncs la propera vegada ho faré millor i estaré més preparat perquè estic fent allò que realment vull fer, allò que realment desitjo, i lluny de perjudicar-me a mi o als demés, el que farà és beneficiar-me a mi i als que m’envolten, així que no tinc cap motiu per quedar-me a casa “plorant”, perquè passi el que passi, bo o dolent, tard o d’hora acabarà passant i el buit que deixin s’haurà d’omplir amb coses noves i francament prefereixo escollir-les jo mateix lliurement que no pas deixar-me influir per aquests mites arrelats en la ment col·lectiva de la humanitat.

No Manifestat

Escapar del destí 2

Volia respondre el comentari del Noik, però a vegades un s’allarga i val més aprofitar-ho per fer-ne un post.

Jo no crec en el destí, crec que és el destí mateix el que convergeix per tal de satisfer les nostres necessitats conscients o inconscients, i ho fa sempre amb els mitjans més adients a la teva situació de Vida.
I si el fet de somiar-ho va fer que es manifestés a la realitat? Tot comença amb un pensament, un desig, o una por, o un somni, o…

Quan vaig arribar a casa ahir al vespre tenia un mail preguntant per contactar amb mi perquè havien vist el meu currículum i em volien conèixer. Vaig haver de contestar que justament acabava d’acceptar una feina per uns mesos per la qual m’havia de fer autònom, i que per després no tenia cap previsió però voldria continuar amb aquest règim si pogués, li he deixat el telèfon per si encara volia contactar amb mi i li he agraït la confiança.

Aquest matí m’ha trucat, hem xerrat una mica i hem quedat que ens trucaríem més col·laborar més endavant. A més xerrant, xerrant resulta que tenim un conegut comú amb qui s’havia de veure d’aquí poc i li he encomanat records. Si això no és un senyal per llençar-me al món freelance no sé què és.

És interessant veure com, quan tens un desig ardent, que en el meu cas és aconseguir prou independència econòmica per no dependre de ningú, ni de cap feina, el nombre de casualitats augmenta al teu voltant. I què ha canviat us preguntareu? Doncs simplement jo. Pots decidir entrar en el pensament recurrent de l’hàbit del cada dia, o pots decidir ser amo i senyor, i per tant creador, de la teva realitat. Ni que només sigui una qüestió de perspectiva ja val la pena provar-ho, perquè si puc escollir jo escolleixo sentir-me bé. I tu?

No Manifestat

Escapar del destí

Hi ha hagut varis moments de la meva vida en que m’he plantejat la qüestió del destí, en alguns casos fins i tot l’he utilitzat per justificar la meva sort (o mala sort) però quan creixes una mica t’adones que l’únic responsable d’allò que a un li passa en aquesta vida és un mateix.

El cas és que davant d’una elecció tan si existeix el destí com sinó, o tan si hi creus com sinó, sempre escollim lliurement, així que, quina influència pot tenir en les nostres vides? Doncs cap ja que ningú el coneix d’antuvi i facis el que facis serà allò que havies de fer.

Arribats a aquest punt ja només ens queden dues opcions:

  1. Decidir fer-nos amos de la nostra Vida, marcar-nos uns objectius clars i seguir-los.
  2. Fluir de les oportunitats de la Vida i gaudir al màxim de cada moment.

Tal com ho he expressat està clar que he escollit la segona, perquè amb la primera, tot i que ho he provat, no resulta amb mi per dos motius principals:

  1. Sóc poc disciplinat amb les meves coses així que assolir els objectius que em marcava em causava molt d’estres i m’ocupava massa temps, i això que tampoc eren gran cosa…
  2. El fet de no assolir-los o que quan hi arribava mai no em satisfeia tant com cabria esperar, em causava infelicitat, pèrdua de motivació, malestar, etc.

Vaig escollir fluir amb la Vida l’any passat, i com es fa us preguntareu? Doncs jo només tinc una llei per anomenar-ho així, en cada moment només faig allò que em fa sentir bé, i per tal d’identificar-ho només em cal estar molt alerta i atent a les reaccions del meu cos ja que el nostre cos sempre, absolutament sempre, manifesta fidelment l’estat mental en que ens trobem, tan fa si conscientment no en sabem la causa, el cos sempre et dirà la veritat sobre el teu estat mental. A vegades estem contents sense saber perquè, a vegades tristos, a vegades cansats i d’altres plens d’energia, i quasi mai ens preguntem perquè, però tampoc importa, el que importa és que ens adonem que a vegades una trucada (per exemple) ens arregla el dia i d’altres ens el destrossa. De fet el dia sempre és el que és i som només nosaltres els que atraiem les coses bones o dolentes, o millor dit, els que ho interpretem d’una manera o d’una altra.

Tornant al tema del destí l’any passat vaig deixar la feina després de quatre anys, era una molt bona feina, bon sou, bon ambient amb uns professionals excel·lents, era l’únic responsable dels sistemes de manera que els “amos” em tenien (i em continuen tenint) tota la confiança del món. Aleshores vaig començar a escoltar el meu cos, a adonar-me dels canvis i reaccions que hi tenien lloc en funció de la situació en que em trobava, a identificar aquells estats de pau i tranquil·litat, o d’adrenalina i emoció, o de nervis i estres. En aquell moment vaig entrar en comunicació amb ell i vaig marxar.

Encara era inexpert en això de fluir i no estava del tot bé encara, però em vaig adonar d’una cosa. Ara podia fer tot, absolutament tot el que volgués sense lligams ni responsabilitats amb ningú, però ja us he comentat la meva falta de disciplina… Ara bé, certa persona a qui aprecio moltíssim, en veure la meva convicció a seguir els meus instints em va proposar de muntar una societat, i en aquell moment em va anar perfecte. Però com que la perfecció no existeixi, necessitàvem calers i vaig estar a punt d’acceptar uns projectes com a freelance a la meva antiga empresa, fins i tot vaig assistir a alguna reunió. De nou aquell sentiment, de nou aquella mena d’agonia estranya, potser no m’agradava la situació que “m’havien preparat” però he après a no qüestionar-me, per què patir? jo vull ser amo del meu destí, i de nou ho vaig deixar (abans de comprometre-mi clar).

Ahir vaig rebre una trucada d’un antic company de la mateixa empresa, tenien una feina de cinc dies urgent degut a una baixa, econòmicament em va semblar bé així que per cinc dies ho vaig acceptar. Així que avui he estat a Polymita (la meva antiga empresa), saludant a la gent i parlant del mini projecte aquest i finalment, després d’una molt bona proposta econòmica, he acceptat quedar-mi quasi tres mesos fins a acabar el projecte. I un cop acceptada, accepto també la meva responsabilitat fins al final ja que soc un home de paraula, però he de dir que no he sentit cap “mala estrugança” sinó tot el contrari, estic força content i emocionat, amb ganes de tornar a estar amb els col·legues, i el que és més important, ara els antics jefes han deixat de “manar-me” per començar a “demanar-me” i això em fa sentir bé, em fa sentir molt bé.

He de dir que en tot aquest temps he intentat en alguna ocasió buscar alguna feina, però sense ànims ni ganes, i la que semblava bona no em van voler…

Així doncs, no em queda més remei que acceptar el meu “destí”, però havent-lo escollit jo, o potser no, però importa?

I tu, creus en el destí?