Mentre donava a les gosses la seva ració diària d’entrecots, botifarres, porc, xai i altres restes que es deixen per acabar els clients del restaurant on treballa ma mare, la Fresca per fi va sortir del cau que s’ha fet sota terra en un racó del pati per poder criar els seus cadellets, l’entrada la obstrueix amb el seu propi i a dins se sent somicar a tota la quitxalla.

Aprofitant que estava distreta menjant aquell merescut festí després de donar a llum tretze vegades en una sola nit, vaig veure com la Diva s’hi acostava i els olorava i llepava a tots. No sabia exactament quines eren les seves intencions, així que abans de fer-la fora vaig decidir observar-la amb atenció. Per sorpresa meva, quan va treure el cap portava un cadell a la boca, l’aguantava amb tanta suavitat i tendresa que em vaig adonar de seguida que no tenia pas cap intenció de fer-li mal. Aleshores el va deixar junt amb els seus, una mica més crescudets, i va tornar.

Jo no podia aguantar més la intriga i llanterna en mà vaig ficar mig cos dins el forat per observar, una vegada més, el miracle de la Vida. De seguida em vaig adonar que hi havia dos grupets, uns tots amuntegats i somicant, i els altres entaforats al racó més profund d’aquell cau fosc i sorrencós. Els vaig tocar i no es movien, encara eren calentons, però després, mentre treia un a un aquells quatre cossos sense vida i els anava posant un al costat de l’altre per fer-ne una última comprovació, em vaig adonar que era degut a l’escalfor de la mare.

Mentre estant, la Diva va tornar, els olorava i llepava tots quatre altre cop i en va agafar un amb la boca amb la mateixa tendresa que abans. Aquest cop no tenia la intenció de deixar que adoptés un gos mort, però de nou ella sabia perfectament el que havia de fer. Va començar a escarvar un forat en un altre racó del pati i hi va enterrar aquell cos inert i flonjo. Fins i tot ara, mentre escric aquestes línies recordant els fets, se’m fa difícil contenir les llàgrimes.

Despistat per l’emoció vaig anar a recuperar el cos que havia enterrat per portar-lo al lloc adequat amb els altres, però quan tornava, la Fresca que ja havia acabat de menjar, intentava desesperada entre llepades reviure els seus fillets. De sobte, n’agafa un amb la boca i se’l torna a posar al cau. Les llàgrimes ja em degotaven pel nas i la barbeta, amb la vista ennuvolada la vaig fer sortir altre cop com vaig poder, ella sabia que eren morts, perquè sinó no me l’hagués tret de sobre fins que els hi hagués tornat, però tot i així es resistia a haver-se’n de separar.

La Diva ens observava de molt a prop, cada vegada que li tornava la mirada feia una mena de pas endarrere al mateix temps que movia lleugerament el cap, talment com si preguntés, que fem ara? t’ajudo en alguna cosa més? Allà on anava jo, ella em seguia observant atentament tot el que feia en una actitud gens pròpia d’ella que sempre està saltant i corrent per tot arreu. Mentre estant, la Fresca ja s’havia tancat de nou al seu cau amb els cadells que li quedaven.

Va ser aquella nit quan em vaig adonar de lo perduts que vivim els humans entre problemes i preocupacions autoimposades que no tenen absolutament cap mena d’importància, en comparació amb aquest instint, extremadament simple però també increiblement efectiu, amb el que la natura ha dotat a tots els éssers vius d’aquest planeta, i que nosaltres, sense saber-ne el motiu, ja hem oblidat.

Tal com us vaig prometre aquí us deixo algunes fotos dels cadells de la Diva en la seva primera setmana de Vida.

Ara la Fresca també ha parit i en va tenir tretze enlloc dels set que ens va dir el Veterinari, n’hi ha dos que van morir, i n’hi ha dos més que la Diva els ha adoptat amb els seus. En quan torni a aconseguir una càmera ja us els ensenyaré, però com podeu comprovar la majoria son negres i són una mica difícils de distingir en aquestes fotos però tampoc no som professionals, les pròximes ja sortiran millor.

Click a «llegir més» per veure-les totes.

Continue reading «Cadells» →

Doncs si, la Diva va començar a parir ahir per la tarda i quan la vam deixar per anar a sopar ja en portava cinc. Aquest matí n’hem vist tres més, en total vuit gossets, tres mascles i cinc femelles.

I la Fresca en porta set més, set i vuit i elles dues, en total tindrem disset gossos si no se’n mor cap. Cagun l’olla, quan comencin a sortir de la caseta ens fotran fora del poble…

El problema és que no sabem ben bé qui són els pares, així que quan creixin una mica ja veurem a què s’assemblen, això sí, són moníssims.

De moment en tenim quatre de col·locats, així que si tens pati o jardí i t’estimes els animals i vols un gosset només me l’has de demanar. No es venen, no ens dediquem al comerç d’animals, de fet personalment hi estic en contra, així que només heu de venir, triar i prendre’l. Abstenir-se els que no tingueu pati, jardí o terreny, i també els malparits que els tenen a la casa de cap de setmana abandonats de dilluns a divendres.

Ara que ja hauran sigut mares les dues intentarem que no es tornin a quedar prenyades, però mai se sap…

Ja he contactat amb un col·lega que té una càmera digital, tan aviat com vingui us penjo les fotos d’aquestes preciositats, però de moment us deixo el post perquè us ho aneu pensant 😀

El calendari ens té atrapats. Vivim en un món on una part del nostre estat d’ànim diari depèn única i exclusivament del dia del calendari en que ens trobem. El dilluns perquè és dilluns i el divendres faves tendres, el dissabte tot s’ho gasta i les tardes/vespres del diumenge, sempre depressius, no fas res de bo esperant el moment ineludible de tornar a la nostra activitat, sigui la que sigui, d’un altre dilluns.

Els mesos no són pas diferents, les dues (o amb sort les tres) primeres setmanes del mes, et sents econòmicament segur i per tant amb moltes més ganes de fer coses que no pas quan s’acosta el fi de mes, el moment de cobrar, però fins que no ho tens a la butxaca no tornes a sentir aquella tranquil·litat o seguretat fictícia.

Ni tan sols els anys ens lliuren de certes dates assenyalades, en que ens toca comprar torrons i regals, disfresses per carnaval i roses per Sant Jordi, festes majors i empalmades, ponts i fires, i sense oblidar els dies mundials de…

Les maleïdes tradicions ens mantenen atrapats, alguns n’anomenen cultura, cultura de qui? El cas és que quan jo vaig venir al món ja existien, jo no les he pogut triar, o les accepto i les visc o faig com sempre i em condemno a ser l’asocial del poble, lo qual no em suposa cap mena de problema, però sembla que a la resta si, o almenys així m’ho fan notar cada any quan passen per les cases a recaptar amb les indirectes que em deixen anar. El cas és que la meva sociopatia em satisfà bastant, perquè no em cal mantenir cap mena d’aparença, no em cal anar als, sempre falsos, sopars populars ni fer cap mena de numeret, ni quedar bé amb ningú. Imagineu-vos la rancúnia que arrosseguen alguns que un dia li van deixar anar la següent perla a ma mare: «No vaig veure als teu fills plantant arbres», a lo que la bona dona respongué: «Els meus fills tampoc no van veure als vostres apagant el foc».

Però tornant al tema, per què recoi ens han d’afectar tant aquestes divisions del temps fetes per l’home, i per tant artificials, al nostre estat d’ànim i al nostre ritme de vida? És possible canviar la nostra percepció del temps? Perquè de fet, percebem el temps com una cosa lineal, per tant, allò que t’està passant en aquest precís instant no havia passat mai abans i mai més no tornarà a repetir-se, tot i que s’hi assembli molt, dos events mai són iguals ja que sempre s’hauran produït en un espai o en un temps diferent. Aleshores, per què patir aquest càstig autoimposat quan de fet, la única cosa que ens cal fer és abraçar cada dia, cada instant, com allò que és, un event incomparablement únic, que mai més no tornarà a repetir-se, i per tant ara i sempre és la última vegada a la vida que et passarà. Suposo que com tothom alguna vegada us heu preguntat què fer si fos l’últim dia de la vostra vida, quan de fet sempre és l’últim dia perquè només tenim un temps per viure que dividim i subdividim per poder repetir i repetir… Mentre estant seguim vivint una il·lusió esperant a que s’acabi d’una vegada per totes el maleït divendres i amb ell la setmana i ja tornem a ser al cap de setmana i els cicles es repeteixen i els ànims pugen i baixen, però tot és fals.