Volia respondre el comentari del Noik, però a vegades un s’allarga i val més aprofitar-ho per fer-ne un post.

Jo no crec en el destí, crec que és el destí mateix el que convergeix per tal de satisfer les nostres necessitats conscients o inconscients, i ho fa sempre amb els mitjans més adients a la teva situació de Vida.
I si el fet de somiar-ho va fer que es manifestés a la realitat? Tot comença amb un pensament, un desig, o una por, o un somni, o…

Quan vaig arribar a casa ahir al vespre tenia un mail preguntant per contactar amb mi perquè havien vist el meu currículum i em volien conèixer. Vaig haver de contestar que justament acabava d’acceptar una feina per uns mesos per la qual m’havia de fer autònom, i que per després no tenia cap previsió però voldria continuar amb aquest règim si pogués, li he deixat el telèfon per si encara volia contactar amb mi i li he agraït la confiança.

Aquest matí m’ha trucat, hem xerrat una mica i hem quedat que ens trucaríem més col·laborar més endavant. A més xerrant, xerrant resulta que tenim un conegut comú amb qui s’havia de veure d’aquí poc i li he encomanat records. Si això no és un senyal per llençar-me al món freelance no sé què és.

És interessant veure com, quan tens un desig ardent, que en el meu cas és aconseguir prou independència econòmica per no dependre de ningú, ni de cap feina, el nombre de casualitats augmenta al teu voltant. I què ha canviat us preguntareu? Doncs simplement jo. Pots decidir entrar en el pensament recurrent de l’hàbit del cada dia, o pots decidir ser amo i senyor, i per tant creador, de la teva realitat. Ni que només sigui una qüestió de perspectiva ja val la pena provar-ho, perquè si puc escollir jo escolleixo sentir-me bé. I tu?

Hi ha hagut varis moments de la meva vida en que m’he plantejat la qüestió del destí, en alguns casos fins i tot l’he utilitzat per justificar la meva sort (o mala sort) però quan creixes una mica t’adones que l’únic responsable d’allò que a un li passa en aquesta vida és un mateix.

El cas és que davant d’una elecció tan si existeix el destí com sinó, o tan si hi creus com sinó, sempre escollim lliurement, així que, quina influència pot tenir en les nostres vides? Doncs cap ja que ningú el coneix d’antuvi i facis el que facis serà allò que havies de fer.

Arribats a aquest punt ja només ens queden dues opcions:

1. Decidir fer-nos amos de la nostra Vida, marcar-nos uns objectius clars i seguir-los.
2. Fluir de les oportunitats de la Vida i gaudir al màxim de cada moment.

Tal com ho he expressat està clar que he escollit la segona, perquè amb la primera, tot i que ho he provat, no resulta amb mi per dos motius principals:

1. Sóc poc disciplinat amb les meves coses així que assolir els objectius que em marcava em causava molt d’estres i m’ocupava massa temps, i això que tampoc eren gran cosa…
2. El fet de no assolir-los o que quan hi arribava mai no em satisfeia tant com cabria esperar, em causava infelicitat, pèrdua de motivació, malestar, etc.

Vaig escollir fluir amb la Vida l’any passat, i com es fa us preguntareu? Doncs jo només tinc una llei per anomenar-ho així, en cada moment només faig allò que em fa sentir bé, i per tal d’identificar-ho només em cal estar molt alerta i atent a les reaccions del meu cos ja que el nostre cos sempre, absolutament sempre, manifesta fidelment l’estat mental en que ens trobem, tan fa si conscientment no en sabem la causa, el cos sempre et dirà la veritat sobre el teu estat mental. A vegades estem contents sense saber perquè, a vegades tristos, a vegades cansats i d’altres plens d’energia, i quasi mai ens preguntem perquè, però tampoc importa, el que importa és que ens adonem que a vegades una trucada (per exemple) ens arregla el dia i d’altres ens el destrossa. De fet el dia sempre és el que és i som només nosaltres els que atraiem les coses bones o dolentes, o millor dit, els que ho interpretem d’una manera o d’una altra.

Tornant al tema del destí l’any passat vaig deixar la feina després de quatre anys, era una molt bona feina, bon sou, bon ambient amb uns professionals excel·lents, era l’únic responsable dels sistemes de manera que els «amos» em tenien (i em continuen tenint) tota la confiança del món. Aleshores vaig començar a escoltar el meu cos, a adonar-me dels canvis i reaccions que hi tenien lloc en funció de la situació en que em trobava, a identificar aquells estats de pau i tranquil·litat, o d’adrenalina i emoció, o de nervis i estres. En aquell moment vaig entrar en comunicació amb ell i vaig marxar.

Encara era inexpert en això de fluir i no estava del tot bé encara, però em vaig adonar d’una cosa. Ara podia fer tot, absolutament tot el que volgués sense lligams ni responsabilitats amb ningú, però ja us he comentat la meva falta de disciplina… Ara bé, certa persona a qui aprecio moltíssim, en veure la meva convicció a seguir els meus instints em va proposar de muntar una societat, i en aquell moment em va anar perfecte. Però com que la perfecció no existeixi, necessitàvem calers i vaig estar a punt d’acceptar uns projectes com a freelance a la meva antiga empresa, fins i tot vaig assistir a alguna reunió. De nou aquell sentiment, de nou aquella mena d’agonia estranya, potser no m’agradava la situació que «m’havien preparat» però he après a no qüestionar-me, per què patir? jo vull ser amo del meu destí, i de nou ho vaig deixar (abans de comprometre-mi clar).

Ahir vaig rebre una trucada d’un antic company de la mateixa empresa, tenien una feina de cinc dies urgent degut a una baixa, econòmicament em va semblar bé així que per cinc dies ho vaig acceptar. Així que avui he estat a Polymita (la meva antiga empresa), saludant a la gent i parlant del mini projecte aquest i finalment, després d’una molt bona proposta econòmica, he acceptat quedar-mi quasi tres mesos fins a acabar el projecte. I un cop acceptada, accepto també la meva responsabilitat fins al final ja que soc un home de paraula, però he de dir que no he sentit cap «mala estrugança» sinó tot el contrari, estic força content i emocionat, amb ganes de tornar a estar amb els col·legues, i el que és més important, ara els antics jefes han deixat de «manar-me» per començar a «demanar-me» i això em fa sentir bé, em fa sentir molt bé.

He de dir que en tot aquest temps he intentat en alguna ocasió buscar alguna feina, però sense ànims ni ganes, i la que semblava bona no em van voler…

Així doncs, no em queda més remei que acceptar el meu «destí», però havent-lo escollit jo, o potser no, però importa?

I tu, creus en el destí?